Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2016

Dolços de la mà de Kate Longmaid

Avui he recordat que no he fet cap entrada parlant de Donuts, o com es digui aquesta pasta que te un forat al mig. Algú l'anomena d'alguna altra manera? O a vegades us surt "rosquilla", sense voler, amb la veu de HomerSimpson?



La culpa de què hi pensi la té l'artista americana KateLongmaid, graduada per la universitat de Michigan i pintora d'un figurativisme que recorda molt les taques de llum de Joaquim Sorolla, el meu artista valencià preferit (quin geni companys!).


Encara que la seva obra figurativa tingui moltes subcarpetes on tracta diferents temes, jo personalment, i per seguir el temari del bloc, en destaco la part dels dolços, un element efímer com poden ser les flors o els bodegons de menjar més clàssics. Segons l'artista: les pintures de natura morta són un reflex de la naturalesa transitòria de vida i la bellesa.

Tartufo bianco de Virginia

Celebrem un doublepost amb un tartufo bianco de la casa Viginia (alerta, no confondre amb els Virginias de Tarragona). Aquesta marca històrica italiana, és el símbol de la qualitat i refinament de l'elaboració de postres i pastissos des del 1860, dubto que trobeu millor ambaixador dels confits i dolços italians que aquest.


El que va donar renom a la marca quan a començar eren els amaretti, unes galetes avui presents a totes les regions italianes i fetes amb base de pasta d'ametlla (sucre, clara d'ou, ametlles dolces, ametlles amargues i pinyols d'albercoc). Avui dia, aquesta gama compta amb una àmplia gamma de sabors i presentacions que no us l'acabareu mai. (No confondre els dos tipus d'amaretti, un és l'amaretto di Saronno cruixent i que es trenca més fàcilment (fa crec-crec coi) i l'altre, que s'assembla molt al massapà que rep el nom d'amaretto di Sassello, no tan cruixent com el de Saronno, però més dolç).



El tartufo és un alre dolç de la …

Neulets de Trias

Recordeu la Gianduia, aquella galeta amb un farcit de pasta de xocolata i avellana? Doncs avui us presento un dels productes estrella de Trias, les neules. No conec cap taula Empordanesa que no porti les neules Tiras. Si no hi ha cava i neules, no és nadal, no fotem.


Segurament, per tal de desestacionalitzar la neula, s'han fet aquestes versions farcides i petites, embolicades individualment, per poder ser consumides com una galeta normal de forma cilíndrica. Ho vam veure fa poc amb amb unes de Gerió, les Trichoc, que va per aquest camí entre producte tradicional (folklòric, local, etc) i desestacionalització d'aquests.


Són moltes les varietats que podeu trobar al mercat, de trias però, en trobareu cinc: el clàssic d'ametlla, el de coco, el de cafè (que recordo que el vaig provar fa temps i era boníssim), el de taronja i, com no, el de xocolata. El que desconeixia completament són els neulets i les neules sense sucre, existeixen i els he vist a la web de Trias, i venen amb…

Caramel de mel i llimona Villa

Anem a Portugal, feia temps que no en comentàvem res i ara que han fet unes bosses noves de Drops Villa sense sucre, crec que és oportú comentar un dels seus productes.


Com sabeu, tota la vida el caramel ha començat per tenir això, mel, que era una manera de endolcir el paladar de manera econòmica. Bé, econòmica per qui podia, que no era sempre tothom. Però això són altres històries que no venen "a cuento". Els caramels de mel i llimona de Villa no tenen res que els pugui lligar amb els orígens, cosa que si puc fer amb altres caramels de mel que he comentat al bloc. Davant d'aquest producte portuguès, no puc fer si no, recomanar-vos de buscar una altra alternativa de mel i llimona. No és pel tacte i finor del caramel, és pel sabor. Horrible, avisats quedeu.


Sweets and Sugar és, com deia, una empresa portuguesa instal·lada a l’illa de Madeira. Comercialitzen sucre (sota la marca Colombo) i dolços sota la marca Villa i Heller. Els caramels que us he mostrat avui, van començ…

Xiclets 5: Cobalt

Life hapens in five, diu el lema de la marca. Doncs jo ja tinc els meus cinc 5: Celsius, Evolution, Electro, Black i avui, els Cobalt. Un blau intens, de menta refrescant, per completar la primera mà de xiclets sense sucre.


It's that rush of anticipation before taking a leap of faith. Butterflies when you go in for the kiss. That feeling in your... Són xiclets home! Xiclets! Com a mínim, mantenen la tendència constant de durar poc després d'el cop de sabor inicial. El preu crec que l'han baixat (no n'estic segur) i clar, nou xiclets al preu que posen... no poden ser tan ben parits. No em cansaré de repetir-ho però... una mica més cars i xiclets amb una durabilitat superior, on la goma a més a més fes molta salivera, seria espectacular. Mentrestant, veurem com alguns tipus de xiclets van acumulant pols al costat de les caixes dels supermercats.



Galetes digestive cacau Noglut de Santiveri

Les galetes digestives Noglut, són, efectivament, sense gluten! Aquesta tendència a l'alça dels productes sense gluten és increïble. Fa uns anys, per coses de la feina, en vaig estar provant algunes i no m'agradaven gens. Sabors estranys, textures molt airoses o que es tornaven pastoses a la boca... una mala experiència, vaja. Però ara ha canviat moltíssim. Aquestes digestive amb cacau m'han sorprès molt, es trenquen bé, tenen un sabor acceptable i el toc de cacau permet menjar-les a gust. Una bona opció per acompanyar el café, la llet, o el que més us plagui.


L'història de Santiveri és d'allò que en dius una senyora història de les que entretenen una bona estona els nanos. Un empresari tèxtil, Jaume Santiveri i Piniés, va emmalaltir per causes que els metges de llavors no sabien. Li donaven poc temps de vida, de lo cardat que el van veure. Però ell, inquiet i insistent, marxa a Wörishofen (Alemanya) on el naturista SebastianKneipphi tenia un balneari que ho…

Stoptou de regalèssia

Portem un mes molt francès, primer amb els "Very bad kids" de Carambar i la setmana passada amb les "Têtes Brûlées" de Verquin, avui, una empresa històrica que va també ha acabat en mans de la multinacional americana (que tots ja comencem a veure a tot arreu, oi?): La Pie qui Chante.


Originàriament, l'empresa va ser creada el 1921 a Marsella (al sud de França), però, com diu a la Wikipedia francesa, la seva història està lligada a la confiteria fran-russa. Jo no conec l'empresa, així que narro els fets que apareixen allà que deuen ser força oficials, a parer meu. L'origen de tot plegat és un confiter de nom Emilie Cornillot, que obra un petit obrador al carrer Colbert, a Lille, especialitzada en dolços farcits. La qualitat i consistència el van catapultar a l'èxit, i el 1885 ja va obrir un altre local més gran al carrer de l'Hospital militar (sempre he dit que això de la consistència i paciència és molt important en el sector dels dolços, però se…

Menjar de pèl per Mary Jo

Avui una raresa més, ja veieu que aquest mes n'he posat les piles, i és que m'estic trobant cada cosa... que déu ni do. El que us ensenyo avui no m'agrada, però existeix un públic que li encanta i fins i tot, el compra. No ho entenc i crec que em costarà molts anys entendre-ho.


Avui és el torn de la Mary Jo, una aficionada a la costura i l'artesania que ha portat les seves peces toves al món de l'escultora. No és el primer cop, ni el segon que es porta el concepte tou o líquid a l'escultura, però m'impressiona quan aquest arriba al menjar i sobretot, quan el material i els colors amb què està fet són antinaturals i sorprenents respecte a l'objecte original a què han estat inspirades les obres. Gelats, pastissos, galetes o piruletes són alguns dels exemples que podeu trobar al seu web.


Com a la seva biografia menciona, una clara referència a l'escultor suèc Claes Oldenburg hi és, segur, només que el resultat final no hi ha per on agafar-lo. És un i…

Ordre i disciplina per Emily Blincoe

Emily Blincoe és una fotògraf que ha de viure amb les seves imatges escampades per tot arreu però que rarament la citen a peu de pàgina. Ha de ser una tortura. Nascuda i crescuda a Austin (Texas, USA) avui veurem alguns exemples de com ordenar per colors els dolços.







Skittles crazy sours

Caramels tous n'hem comentat molts aquí, sempre però, com si fos un toffee: una peça gran, d'uns 3 o 5 grams i embolicat individualment. El que va fer la multinacional Mars és fer-ne unes peces petites de la mida d'un Lacasito.


Amb una lletra "S" impresa en cada una de les peces individuals els Skittles són uns caramels tous amb un recobriment de caramel dur on hi ha concentrat el sabor i l'acidesa (en el cas dels que us comento avui). Es mengen un darrere l'altre, sense parar i afavorint l'engoliment desmesurat i descontrolat de 38 grams de sucre en poc temps.
L'arribada, o la reaparició dels caramels tous Skittles crec que ha entrat al mercat de puntetes, sense fer gaire soroll (és una opinió personal que comparo amb altres productes) encara que durant una bona temporada sortia a la televisió sense parar. Jo, personalment, crec que és un producte que ha renascut especialment a les xarxes com ara Tumblr o Twitter. Vulguin o no, una cosa han aconse…

Têtes Brûlées star de Verquin

Avui anem a França per tornar a presentar l'empresa Verquin, força present aquí gràcies a la feina que fan l'empresa distribuïdora basca Agruconf. Al març parlava d'uns caramels de mel que podeu llegir aquí, però el que realment hauríeu de veure, del que encara n'estic sorprès, és de les boles Fwi que va treure al 2012 (aquestes les podeu veure aquí).


El caramel d'avui no és res espectacular. El caramel ultràcid és un producte que sembla que sigui increible però ningú n'acaba menjant més de tres. Em passa amb moltes marques que treuen el mateix producte i al cap de poc desapareix del lineal. Això però, no ens us ha d'afectar quan dic que és un sabor explosiu d'allò més bo. M'ha agradat i alhora, m'ha deixat la boca escaldada. Si sou de llengua dura, no us preocupeu, a més a més d'aquests Têtes BrûléesStar, hi ha una Bille Double Choc, que a més de ser súper àcid per fora, porta un farcit d'àcid amb pols a dins. Volies acidesa? Doncs dues…

Caramel de nabius vermells d'Herbamelle

Cap a Milà s'ha dit, on Herbamelle Milano ven caramels amb un rerefons medicinal palpable a tot arreu, des dels sabors, als embolcalls fins a l'estètica gràfica de l'empresa. El que més sorprèn, és l'albarel amb que venen envasats les petites unitats de flowpack.

Els no esteu familiaritzats amb els productes farmacèutics o medicinals ben segur que no us serà difícil saber de què parlo, al termcat ho defineixen així: Són uns pots cilíndrics, generalment de ceràmica, de fons pla i boca ampla amb llavi, sovint amb la part central lleugerament més estreta, destinats a contenir plantes o preparacions medicinals de consistència sòlida o semisòlida. Segons la majoria d’historiadors, són originaris de l’Orient Mitjà i van ser introduïts a Europa durant l’edat mitjana a través d’Itàlia i Al-Andalus.


Els caramels d'Herbamelle tenen la particularitat de portar mel amb un toc d'essències. Els podem trobar de molts sabors: Anís, regalèssia, taronja, eucaliptus, ruibar…

Caramel Vanip's sense sucre d'eucaliptus

Avui anem cap a Torrejón de Ardoz, prop de la capital d’Espanya, on Intervan hi te la seva fàbrica i on hi fabriquen productes com els que hem comentat en el bloc, que no són pocs: el més conegut, el café Dry, els jellies sense sucre, els caramels tous Pictolín (tipus toffee de fruita) amb sucre i sense.


L’isomalt és un producte com l’estèvia o el maltitol que serveix per fer caramels sense sucre. Normalment no es sol posar, ja que al meu parer, més o menys tot fan el mateix i són força similars, però quan veig que Intervan ho posa d’una manera tan visual, és perquè deu portar quelcom més. Doncs no, és un caramel sense sucre amb isomalt. El sabor eucaliptus és bo i repetiria si els tornés a veure, el que m’ha fet més gràcia, però, és aquesta “i” que hi ha marcat al caramel, fabricat amb el sistema dipositat, i que em recorda molt els logos dels anys 70 i principis dels 80.


El caramel, dels que he comentat, és probablement el més retro que he vist aquest any. Una bona redefinició seria q…

Sweet Play d'Elsa Lambinet

Sabeu aquell bombó que queda a la caixa perquè porta alguna cosa o una altra que no agrada a ningú? Doncs crec que l'Elsa Lambinet (1987), una jove dissenyadora francesa, ha trobat una solució: donar els bombons "desmuntats" i que cadascú els munti a la seva manera. Si, Ikea definitivament ha arribat a l'alimentació.


El projecte s'ha batejat amb el nom de "Sweet Play" perquè bàsicament et poses a jugar amb el menjar, a provar combinacions per finalment, menjar-lo. L'aspecte final dels bombons em recorden les càmeres Polaroid. Bé, potser no tant. La culpa és del Dimarts.


Paraules de la pròpia dissenyadors a Dezeen confirma la focalització del menjar com a joc experimental. Hi ha una llibertat de combinacions però força controlada: hi ha tres tipus de xocolata, la negra amb un forat, només tolera que se la barregi amb fruita mentre que la xocolata amb llet al tenir una superfície superior més generosa, permet col·locar-hi nous o altres tipus de fruit…