Ves al contingut principal

Monica Cook

Feia temps que no parlava de rareses. De fet, era el que en un primer moment em va motivar a fer el bloc, poder tocar altres temes que no sigui exclusivament parlar de productes de confiteria, dolços o snacks. Avui rescato un tema que tenia en quarantena: l’obra de la Monica Cook.


L’artista americana porta molt de temps pintant retrats (però alerta també amb les seves escultures i fotografies!), i bona part d’aquest temps ha sigut per pintar-se ella mateixa. Pot semblar egocèntric, però al cap i a la fi, si un vol ser artista figurativista, què millor que pintar-se a un mateix? Així ho va començar fent fins que una cosa va portar a l’altra i es va veure immersa en un procés de re-familiarització. (La veritat és que no se com agafar-me aquesta paraula, però posem pel cas que vol dir: tornar a mirar-se un mateix amb uns altres ulls).


D0aquesta manera comencen aparèixer animals i menjar a la seva obra. I ja en unes altres (no tant esteses) un seguit de personatges que participen activament al dolor físic de la model que hi apareix (ella). Segons ella: “(…) m’agrada parlar de les lluites que tots sentim, la noblesa de preservar humor i l’ignoracia de si mateix”. Tot plegat, no sempre és agradable a la vista. “Suposo que sempre tinc curiositat. Les coses que m’atrauen són, en gran part, coses que no entenc o em fan sentir incòmode. M’agrada el repte d’intentar trobar una manera de fer les coses més digeribles.


Les seves obres són una joia pels amants del surrealisme, obra fresca per els seus ulls que si es miren amb perspectiva, freguen l’absurd. I amb ell, una mica d’humor negre. Una mica. “El que trobo més interessant de les pintures es la reproducció fidedigne de líquids viscosos i enganxosos” va comentar una vegada un periodista fascinat per l’habilitat en què havia convertit una cosa natural i familiar en quelcom repulsiu i vergonyós.


“Quan estic pintant, és més sobre la meva relació amb l’objecte. És difícil, dur, separar-me de l’experiència. Podria ser un peix o un pop. Jo ho maquillo fins que es tornar inreconeixible per mi, i així ho puc veure i pintar d’una altra manera. La gent potser vol llegir i trobar-hi alguna cosa personal com si fos un diari escrit, però per mi, és tan sols trobar la màgia en el mundà i explorar-lo a fons”.


En una de les pintures de la Monica, tres dones que reprodueixen la seva pròpia imatge banyant-se envoltades de sucoses llesques de síndria, anguiles llefiscoses i cobertes de de tentacles de pops. El suc (líquid) traspua de la seva pell, els seus ulls estan mig clucs en senyal d’eufòria i les boques entreobertes ens diuen per moments que elles riuen, però també apareixen rígides, nervioses i espantades de tot plegat. És difícil dir si la pintura és una expressió d'alegria pura i no adulterada o una avarícia hedonista grotesca. És la seva traça i habilitat per representar tot aquest món en un hiperrealisme digne d’envejar que li dona via lliure a la creació d’obres que ens produeixen aquestes reaccions i ens torna la pell translúcida deixant-nos entreveure com en som d’emocionals som. “Puc ser extremadament incòmode, si. I puc ser molt tímida també. Molta gent veu el meu treball i no entén res, després els dic que no m’agrada treballar amb gent a l’estudi. Em posa incòmode interactuar amb alguna cosa perquè l’altre es senti bé. És tot sobre jo mateixa en la intimitat, amplificar l’absurditat d’una situació -i fer-me riure”.


Entrades populars d'aquest blog

Milli muh de Sugar Land

Avui us presento la pitjor goma que he provat. Que déu agafi confessat fabricant d’aquestes gomes, perquè quan l’enganxin, no tindran pietat sobre ell. Aquesta forma graciosa d’una vaca, és una de les tantes que fabrica els supermercats Lidl (Lidl Stiftung & Co) sota la marca Sugar Land.


És una bomba de sucre que podeu trobar amb bosses grans acompanyada d’altres individus de goma com ara els famosos ossets o trolls, entre molts d’altres. Sincerament, aquesta la guerra dels preus baixos del super està perjudicant molt la qualitat dels productes i acabarà molt malament. Sigueu conscients d’això i abstenir-vos de menjar aquesta m*rda.


Coco Pops snack bar

Caixa de l'arròs amb xocolata

No em pregunteu perquè, però he trobat uns Coco Pops amb els textos en anglès i italià a Barcelona. Visca la globalització (bé, potser el fet que els immigrants número 1 de Barcelona són italians hi té alguna cosa a veure). La qüestió és que parlem dels populars Choco Krispies de tota la vida en format barreta per berenar o picar quan tens gana. Ja fa temps que corre pel mercat i els podeu comprar perfectament, però com que encara no tenia bloc no n’havia parlat.



La barreta és el mateix cereal que els que pots comprar en bossa per esmorzar, que a la mínima que s’hi acosta una mica d’humitat o líquid, l’arròs l’absorbeix sense pensar-s’ho. La base és d’una massa blanca que podria ser de tot menys xocolata, segur, però sabeu què, és bo. Deu portar les mil i una coses ensucrades que no recomana ningú menjar però, igual que el menjar ràpid, si no n’abuses, no té per què passar res.



Kellogg's es va fundar l'any 1898 de la ma de W.K. Kellogg i el seu…

Very bad kids de Carambar

Comença el Juny! Ja era hora. Per celebrar-ho triarem una cosa ben àcida, no tant com les que fem per aquí però prou per menjar-te la bossa sencera i acabar amb la llengua K.O.


Les podreu trobar en dues bosses diferents, amb gust de soda o amb el de fruites. Jo he triat aquest últim perquè cada vegada que em posen això de gust de soda m’emporto algunes decepcions, ho deixaré per més endavant, de moment aquest de fruites ha donat el seu resultat.


No té gaires anys de vida, si no vaig errat, Carambar va treure aquest producte a principis del 2015, unes bosses de 195 grams de cinc sabors de “very bad kids” i una dosis d’acidesa que no trobarem en els seus productes més famosos com el caramel tou Atomic. Si mai els trobeu, per mi hi podeu confiar plenament, és un bon producte que us animo a provar. Per cert, algú sap perquè la pàgina oficial d'una empresa com aquesta és la pàgina de Facebook? No és un mica cutre tot plegat?