Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2015

Piruletes Jumbo

Avui anem a Mèxic. No en parlem gaire i també tenen un bon grapat de dolços mítics i boníssims (com els de pinya farcits, de la mateixa marca o les recents piruletes de cajeta). El cas d’avui, la piruleta Jumbo, seria més aviat del segment de productes mítics i famosos, aquells que ajuden a entendre la fama d’una marca com De La Rosa. Així, tal qual.


Els que no coneixeu la piruleta Jumbo, per fer-vos-en una idea ràpida… serien els Kojak, que a mi personalment ni fu ni fa. Vull dir que n’he menjat perquè els trobes a tot arreu (fins i tot a la sopa), i al final, és el sabor de piruleta de cirera de sempre. Les Jumo, també porten xiclet a dins, però no pas en aquest cas… si no m’han enganyat.


Visualment, per fora, quan el chupa està embolicat no és res extraordinari, el paper dels Chupa-Chups li dóna mil voltes, però precisament aquest “low cost” que desprèn el paper és el que li dóna un “aire màgic”, el contrari del kawaii japonès que moltes vegades ens atrau perquè l’associem a quelco…

Tirol de mochi kinako (きな粉餅)

Per any nou japonès (que no cau al mateix dia que alguns occidentals) és típic menjar mochi de Kinako (きな粉餅, us poso els kanji però segur que n’enteneu un borrall. Com jo.) El Kinako és una pols feta a partir de grans de soja torrats, d’aquesta manera, l’interior blanquinós de la soja es torna d’un color groguenc. De fet, el nom “kinako” vol dir “sabor groc” en japonès. El mochi de Kinako doncs, és una bola de pasta d'arròs amb polsim kinako al damunt.


Doncs els nous Tirol que poso al bloc, és per celebrar aquest últim dia de l’any 2015 com ho faria un bon japonès: amb mochis de Kinako però amb la peculiar forma quadrada dels bombons Tirol. De fet, la cobertura exterior té una lleugera tendència a mantega de cacauet, jo no li he trobat pas, ho he llegit a la pròpia web de l’empresa (tot tan suau com ens tenen acostumats els japonesos, no hi ha manera d’encertar-ho a la primera).


I el farcit, com sempre, mantenint la seva gomositat però en aquest cas, sense gaire sabor. Dels que h…

Caramels petits farcits de mel

Ja porto tres refredats amb el que portem a l’any i això que temperatures molt fredes no hem tingut. Un bon remei que sempre repetim, que sempre llegim però poques vegades complim és la mel i la llimona. De fet, desconec si la llimona és per fer més divertida la mel, però a mi la mel sola, ja m’agrada.


Quan vaig comentar els caramels farcits de mel grans, ja vaig veure a la web de Gerio que hi havia una versió més petita, però ja sabeu que les coses petites, quan diuen que porten farcits, el que t’emportes és una mica de decepció. No ha sigut el cas. El petit farcit de mel de l’empresa gironina m’ha sorprès, mireu quin fifty-fifty més xulo.


El sabor de mel és òptim, el que es demana i amb aquest farcit que el que ajuda és reforçar molt les mil flors que porta. Tot un producte per repetir tant com es pugui durant l’hivern. Properament, més caramels de mel!

Ritter sport: Alpenmilch

Queda poc per acabar l’any i no se quantes entrades més faré, però si queda clar que la xocolata és un dels plats forts d’aquests dies, demà hi ha gent que començarà una marató de tres dies entre dinars i sopars que pot durar fins passat reis. Tot i així, cada any hi ha més desestacionalització de la xocolata i un dels que ho han sabut portar millor són els de Ritter Sport.


Que no us enganyin, Ritter Sport és xocolata que no té res d’esportiu. El nom Ritter vol dir “cavaller” en alemany i l’Sport que l’acompanya és idea de la muller d’Alfred que va suggerir fabricar una barreta que entrés a tot tipus d'americanes, d’aquesta manera l’empresa Ritter passa a ser coneguda per aquesta diferència respecte a les altres barretes del mercat. (La diferència entre la jaqueta i l’americana és que a la segona no cal que portis els pantalons de conjunt, de fet, està pensada perquè la portis amb texans). Recordeu que la diferència és un tret cabdal en el sector dels dolços, el 1912 quan Alfred R…

UHA Shigekix de raïm (muscat)

Les gomes super àcides (o extremes segons com ho mireu) són tot un “must” als blocs de dolços, aneu al que aneu sempre cau una de les seves característiques bosses kawaiianes. Exceptuant l’ultima actualització (les que venen amb un personatge triangular en 3D) totes portaven una clara referència a l’alt contingut d’àcid.


I amb raó ho feien, i em reafirmo a les anteriors entrades d’aquest producte amb gust de Soda o Raïm: aquests petits triangles són unes bombes àcides de cuidado. Però si no us agrada gaire, podeu llepar-ho ràpid, doncs, l’acidesa només es troba a la capa més superficial de la goma, a dins és una goma dura (tipus wine gum anglès) amb essència.


Cada bossa conté unes vint peces (25 grams) que poden ser perfectament menjades en pocs minuts, ara bé, no em faig responsable de com et queda la llengua després… incapaç de trobar gust a res durant les pròximes hores. Jo m’apunto el següent sabor a provar... Shigekix Energy. Potser a la propera fira ISM?


ChocoWafer de Milka

Tornem a Suïssa, hi ha moltes coses a parlar i poc n'hem parlat, oi? Per variar parlaré de xocolata amb llet perquè m’agrada molt, moltíssim (mode ironia: on). Però què hi farem si a la gran majoria d’Europa li agrada la xocolata amb llet? Com a mínim, el ChocoWafer porta avellana i la converteix un producte més bo.


El producte es ven individualment, no sempre, en aquest cas el Carrefour ho tenen en caixetes que a dins venen les peces embolicades individualment. Per internet, en general, les trobareu en paquets de més unitats. Tant uns com altres és el mateix producte format per tres pisos de galetes amb xocolata entre elles. Tot dins un motlle que ho cobreix tot de xocolata Milka amb el seu respectiu segell. Matiso que m’agrada molt quan els bombons, barretes i d’altres productes porten un segell amb relleu de la marca.


En aquest cas, la mida de la galeta és molt generosa, ben segur que Philippe Suchard, el xocolater que el 1826 va començar la dolça revolució prop de Neuchâtel. Q…

Caramel de lavandula

A mitjans d’any vaig parlar d’un caramel nutricosmètic de roses, fabricat a Bulgària per l’empresa Alpi. Doncs bé, aquesta empresa, com vaig comentar en el seu moment, també ha tret el de lavanda (o espígol) i aquí el tenim.


El caramel és més aromàtic que el de roses, pel que dedueixo (i no cal ser-ne un expert) que la lavanda és més forta, té més cos i marca força al coll. No us se dir si és el millor o el pitjor, només que és el primer de la categoria que provo i no em desagrada. Caldrà veure si agrada a gaire més gent i sobretot, si un caramel com aquest pot tenir continuïtat… compraríeu un caramel de roses o lavandula?

Imatge de la fàbrica. Foto de la pàgina web, no us perdeu el concurs de globus que hi ha penjada a la galeria!

Fini burger gum

Fini és una màquina de coses farcides, concretament en la seva gamma de xiclets hi trobem centenars de creacions des dels seus orígens als anys setanta, sempre, a la ciutat murciana Molina de Segura.


Els Fini Burger gum és un més a la família de farcits que caldria els ja mencionats a aquest bloc: la pilota de tenis, l’ou de dinosaure, la síndria i la col·lecció de pilotes esportives (que en el meu cas coincidia, de nou, amb una pilota de tenis d’una proporció més petita). L'elaboració d'aquests xiclets, cal aclarir que és molt més complex que altres xiclets de forma rodona o ovalada. I evidentment es troben a anys llum dels xiclets "despullats" (exemple lamentable el podem trobar als Clix) que no haurien de ser legals, per dignitat.


L’hamburguesa porta un “ketchup-like”, és a dir, un farciment espès que prova de semblar-se al quètxup real. A la realitat però, només és un farcit com qualsevol altre xiclet farcit de Fini, àcid i transparent. La durabilitat del sabor é…

Oka Loka magic mix de Super

La història de l’empresa Colombiana Super comença el 1948. Llavors no era, ni de conya, el que és avui, ni tampoc aquells orígens a Manizales indicaven o feien pensar que la cosa pogués prosperar. El 1959, Roberto Muñoz compra l’empresa i la transforma en el que serien les bases pel desenvolupament de la indústria “Super de Alimentos”, creada oficialment el 1981. Avui dia és una de les ambaixadores dels dolços colombians i de les que tenen més varietat i qualitat al catàleg.


Un dels productes estrella és el Supercoco (que als seus inicis es deia Superman, però com podeu deduir, la revista Action Comics hi devia anar a cantar les quaranta) però avui parlarem d’un altra estrella, la sèrie Oka Loka, una experiència per la canalla… sí, els peta zetas de tota la vida amb un nom diferent i un envàs més gran.


Però a vegades la innovació és saber ressuscitar antics productes que van triomfar en èpoques passades i Super ho ha sabut fer bé amb un packaging molt cridaner i de colors molt saturat…

Mastia de regalèssia

Avui us ensenyo un altre clàssic dels quioscos i botigues de dolços de barri, els Mastia. Tenen el gruix i les mides quasi clavades als Sugus, el paper fins i tot, té el mateix tacte. Diguem que forma part de l’estàndard dels caramels tous i quadrats.


El que m’ha sorprès és que fos de regalèssia, no m’ho esperava perquè no és la forma ni el producte que t’esperes trobar de regalèssia a l’estat espanyol. Sí que em recorda força un producte que havia comentat prèviament al bloc i d’una procedència força llunyana, els Bravo de Fagerström.


Però la comparació amb els caramels tous suecs (tipus toffee de fruites) no és comparable, els Mastia es queden uns quants pobles enrere. Ni per sabor ni per textura els tornaria a comprar, els germans Juan López de Badajoz els queda uns quants retocs per fer. Nascuda el 1984 són especialistes en els caramels comprimits, per exemple, uns molt coneguts: Escalofrío, que veurem en breus aquí.


Jellies "nama ramune" de poma

Avui tornem al japó a parlar d’aquestes gomes de Morinaga. Lluny dels famosos Hi-Chew que hem parlat aquí diverses vegades o les Choco-balls de patata, les d’avui prometien ser unes delicatessen que no han sigut ni de bon tros.


La bossa prometia uns cubs tendres però amb la duresa dels Hi-Chew, unes característiques que m’havia imaginat jo a partir de les escasses fotografies que vaig trobar. Dic imatges perquè de caràcters japonesos no n’entenc ni un borrall. Obert el producte, la imatge mental del producte d’en va en orris i queda substituït per una goma que suava pels sis costats. L’envàs de dins multiplicava la brillantor que tenia el daurat exterior i per rematar-ho, l’olor de poma no era gens agradable.


Hi havia esperança que la textura fos increïble, màgica, quelcom diferent que no tenim aquí. Però tampoc, l’estructura airosa que tenien les gomes era clavada a les pomes que venen massa sovint als supermercats, sense suc. Tot plegat, els 37 grams de dolços més cars que he pagat …

Megaliz de maduixa

La regalèssia vermella és de les poques coses del sector de la regalèssia que m’agraden. Ben segur que de pur no en té res, que més o menys, com la xocolata blanca ho és per al món de la xocolata.


Migueláñez, una empresa distribuïdora de confiteria madrilenya fundada el 1983 per Onésimo Migueláñez té una oferta de productes que l’han portat a ser una de les distribuïdores més bèsties de l’estat, amb 400 treballadors i 21 delegacions repartides entre Espanya i Portugal.


Entre milers de productes, hi trobem aquest Megaliz, una barreta tova de regalèssia vermella amb gust de maduixa. El producte, extrusionat amb forma de flor és força dur i careix una mica de sabor. Al cap d’una estona mastegant-lo, la textura ja pinta millor però tot i així l’he trobat molt pobre, res a veure amb aquelles pessetes de regalèssia o els “pixaners” que podem trobar a les botigues de granel del barri. M’ha fet gràcia provar-lo perquè fa molt que els veig al costat de màquines de canvi, però no repetiré pas.


Paletas de cajeta

Avui anem a Mèxic, ja en tinc prou de fred i a Mèxic hi ha llocs molt freds, cert, però també hi ha Cancun que està ple de guiris i fa més bon temps. També perquè com acostuma a passar sovint, hi ha aprés un nou sabor: la Cajeta (o la Cajeta de Celaya), una combinació de llet de cabra bullida, sucre moreno i algunes vegades, amb canella. La diferència doncs, amb el conegut “dulce de leche” és la procedència de la llet, que en lloc de ser de vaca (el dulce) és de cabra (la cajeta).


El dolç, és originari de Celaya (Guanajuato, Mèxic) i al 2010 va ser anomenat també “postre del bicentenari Mexicà”. Des de l’època del virregnat de Nova Espanya (ufff) que s’elaboren dolços de llet basats en la tradició Ibèrica (la que van portar els colonialistes) però la dificultat d’introduir bestiaris bovins es va optar per substituir a les receptes que portaven llet de vaca, per llet de bestiari cabrum, més arrelat al territori. El resultat és aquest dolç, aquest peculiar dolç, que adquireix el nom de …

Boles cruixents de xocolata amb llet

Presentar Maltesers a un bloc de dolços és com parlar de Gintònics a un bar de l’eixample, tothom n’ha provat i en té una teoria força estesa al respecte. I això que parlem d’un dels productes de xocolata més simples del mercat: una bola rugosa i cruixent de cereal envoltat de xocolata amb llet (ecs). Val a dir que aquesta llet s’allunya força de la qual podríem trovar als productes Ferrero o similars a Europa (és un matís important).


El que sempre m’ha cridat l’atenció és que el mateix producte s’ha mantingut al mercat en diferents envasos i cobrandings. M’explico: quan es va posar de moda els productes dolços en envasos en forma de galledes i tapa (perquè les gomes volien vendre molts quilos), Mars va treure rapidament la galleda de Maltesers. Ho ha fet també quan altres productes feien barretes tipus snack, hi va haver una versió de barreta-Maltessers aka Teasers, i per acabar, la versió de xocolata blanca “white Maltessers” que no hi és gaire a les nostres lleixes del supermercat …

Xocolata de Ghana i sense sucre, amb un 72% de cacau

Collons com hi va l’hivern aquest any… segur que no és menys calorós que els altres anys però ha entrat de cop, en un parell de dies. Per pal·liar el fort cop fa anys que tenim un bon remei, exacte, la xocolata negra (no aquestes coses rares amb llet que fan molts).


Torras, l’empresa del Pla de l’estany de referència, fa anys que té al mercat una barreta feta d’or negre. Aquest or, és un secret no gaire ben guardat de Ghana que a diferència de les altres xocolates negres, és que té un regust intens que et deixa el coll marcat.


El color i la textura són excel·lents amb l’afegit que és sense gluten i sense sucre. Especialment aquest any que va sobre la diabetis i els trastorns alimentaris, crec que és positiu ser més exigents amb els productes sense sucre. Començar per agafar la xocolata de Ghana amb un 72% de cacau és un bon començament!


Caramels farcits Misky

Ara que ha tornat el fred de cop, recupero aquells caramels que van bé pel coll. Els de mel (i si no us agrada gaire, els que vénen combinats amb llimona). A casa, sempre hem sigut dels farcits de Gerio, comentats l’any passat aquí, perquè eren els que hi havia a la botigueta del costat de casa.


Els Misky és un caramel que fa temps que el tinc vist i mai he agafat. Primer perquè el blanc sobre el color clar del caramel no es veu gens i això no desprèn gaire confiança, però d’ençà que tinc el bloc, m’hi fixo més i agafo tot allò que abans no hauria agafat mai. I ben fet que feia… aquests caramels no tenen gaire gust de mel i venien una mica deformats...i sense farcit! Ni rastre, tu. No és que el sabor sigui dolent, perquè al final, el regust que deixa és correcte, només que... coi! No li diguin "rellenos" a una cosa que no en té!


Misky és una empresa que ha quedat absorbida pel gegant Argentí Arcor, iniciat per Fulvio Pagani a la localitat de Arroyito. Aquesta multinacional té…