Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2014

Parisien, el Jelly de Churruca

Torno a les coses toves! Aquesta vegada amb un producte "Parisien" molt granota.


No n'estic massa segur però fins on puc veure, el fabrica l'empresa Churruca (de Quart de Poblet a València), més coneguda pels fruits secs que no pas per gomes i dolços... (especialment les pipes! Qui no ha passat un partit de futbol menjant pipes Churruca?)

Els vaig trobar a granel, i els sabors que he trobat són: poma, taronja, maduixa (no n'estic massa segur), mora i llimona (tampoc el tinc massa clar). Val a dir que els sabors són suaus, i el dolç és llaminer però per anar picant, molt lluny dels dolços àcids que tinc el costum de comentar aquí. Però s'ha d'anar variant, no creieu?
Navegant he vist que també tenen bosses, potser més endavant m'animo a comprar-ne per Munalgolosinas.com o cashgolosinas.com :D

Aviso, la web es per plorar. Molt i fort. :_(

Canel's: xiclets de poma

Canel's és una marca de xiclets mexicana, com la majoria de marques que venen en aquell país, fan minipacks de 4 peces que es venen a pocs pesos (no recordo quan, però molt i molt barat). Els pots trobar a molts llocs, precisament, perquè és un producte que venen la gent que viu de la venda ambulant (ambulant és per fer-nos entendre, seria com tenir quioscs sense diaris, només de dolços i tabac. A Mèxic pots comprar el tabac per unitats, no et cal comprar la caixa sencera).


La gràcia de les 4 peces és que en pots comprar molts, i de diversos sabors, o directament, de moltes marques i anar provant. En el cas de Canel's només he provat el de poma, m'agrada que sigui àcida perquè ajuda a donar-hi més sabor però tot i així, és molt suau, diuen que pel baix contingut de sucre... què voleu que us digui, tots els xiclets van a la mateixa direcció: abaixar preus i baixar qualitat. Llàstima, perquè havia sigut un gran consumidor de xiclets, sobretot si portaven cromos!


Aviso, la we…

Caramel farcit de pinya: de la Rosa

Mèxic és una font de dolços impressionant, em refereixo a dolços més tradicionals que s’elaboren a mà, un per un, i que és obra de pastissers i flequers que venen en petites quantitats.

Aquest fet contrasta el poc visible que és el dolç més industrial, el que arriba a les masses i que es consumeix per impuls. De la rosa, és la que mou Mèxic, ho dic perquè ja he menjat forces coses seves, i de moment, no he tingut males experiències (i espero no haver-ne de tenir, vaja).


De tots els productes que fabriquen (de caramels a barres de xocolata, passant per piruletes, gomes i fruits secs) us he volgut parlar del caramel de pinya, per… efectivament, l’embolcall!


I és que per, coses de la vida, he aconseguit dos papers diferents de la marca, un que fa pinta de ser més antic, senzill i amb un aire naïf, mentre l’altre abusa de la fotografia, degradats i tipografies “fantasia”.


Tots dos, tenen el mateix caramel dins, bo, senzill i amb un farcit de pinya espectacular. Si sou dels que us agrada l…

Wagashi: postres i dolços japonesos

La majoria dels dolços japonesos pertanyen a la família dels dolços anomenats wagashi, unes llaminadures tradicionals japoneses que es serveixen sovint amb el te, i que s’elaboren principalment amb mochi (pasta d’arròs glutinós(1)), anko (pasta endolcida de mongetes) i fruita.

Cerimònia del te / Foto: Innatia
Els wagashi s'eleboren tradicionalment a partir d’ingredients naturals, principalment vegetals. Generalment no es consideren wagashi els dolços introduïts d'occident després de la restauració Meiji (1968). La majoria dels dolços d’Okinawa i els d’origen Europeu i Xinès, que fan servir ingredients aliens a la cuina japonesa tradicional rarament es consideren wagashi.

Semblen panellets, oi? / Foto: Aeris
N’hi ha de molts estils, colors i sabors diferents, és molt important la forma com s’elaboren, fins i tot hi ha escoles especialitzades que es dediquen a la confecció manual de cada un dels dolços, doncs el valor real que reben és la manera com estan fets i que sigui a mà. El…

Fotografiar el menjar: Lena C. Emery

Una de les coses més repetides, i certes, és que mengem pels ulls. Si una cosa la veiem amb una fantàstica presentació però el producte no arriba a la sola de la sabata, doneu per segur que serà bo, o si més no, prou comestible perqué la gent repeteixi.

Tot plegat ve de l'entrada que vaig fer de la revista gastronómica The Gourmand, on apareixen fotografíes de la Catherine Losing, Gustav Almestal o Jess Bonham, per citar-ne alguns amb anys d'experiència.

The serpent that are its own tail / Foto: Catherine Losing
La revista és només un gra de sorra al gran desert de la neo-cuina actual, hi ha un fotimer d'activitats al voltant de tot plegat amb una gran participació del públic (per tant, molt lluny de l'actual status elitista d'El Bulli - Germans Roca que tenim aquí). Una d'aquestes activitats, és la sessió fotogràfica que ha fet la Lena C. Emery per la Black Isle Bakery of London (Fleca illa negra), una iniciativa de Ruth Barry per mantenir en constant innovació…

PAL: Goma de mascar

Benvinguts tots al 2014! Som lents, si, ho heu llegit bé, a partir d'ara serem dos els que actualitzarem el bloc, i aviam si d'aquesta manera la cosa torna a les seves actualitzacions habituals.


Anem al gra. El xiclet d'avui és dels considerats "use and throw" per la poca durabilitat del sabor i perquè fins i tot perden el color... vaja, que es tornen entre un to blanc i groc clar. Però si voleu ser positius, penseu que redueixen la gana, estimula la sensació de sacietat i redueix l'impuls de prendre aliments dolços. (Això últim... està escrit en clau irònica). Els PAL van ser un producte molt popular als anys 80, però molt més als 90, sobretot pel seu baix cost i fàcil de trobar, ja que els venien a totes les cantonades. Els rumors d'aquest xiclet són increïbles, tots relativament en parlen malament, i alhora, els mateixos que els escampen i posen el crit al cel, reconeixen que en mengen. En què quedem gent?


L'empresa que els fabrica és mexicana (com…