Ves al contingut principal

La ceràmica d'Alice Stewardson

Avui recupero l’espai de rareses, aquest lloc on acostumava a pujar sabors estranys però que amb el pas del temps, el que és estrany esdevé “normal”. El que m’agrada fer més però, és presentar-vos Kunstfood i el que l’envolta, avui, el torn de l’artista anglesa Alice Stewardson.


De Bristol, m’arriba l’obra d’aquesta jove ceramista que ja ha rebut elogis de totes bandes (mai se’n reben suficients en el món de l’art, creieu-me) i entre els quals m’hi vull afegir immediatament. Les imatges que veieu, són ceràmiques en forma, aspecte i mida dels dolços originals. Profiteroles, macarons o galetes (Chips Ahoy?) de ceràmica, brutal.


Segons Stewardson, el projecte qüestiona la hiperrealitat dels aliments a la publicitat. Aquelles hamburgueses del Mc Donalds que sembla tres vegades més gran que el que t’acaben posant a la safata en seria un exemple, però no s’acaba aquí: els anuncis de Florette (o similars) amb aquell verd que sembla un vestit de l’Agata Ruiz de la Prada? No us sembla un excés de manipulació visual que passat l’anunci una quantitat desmesurada de vegades per la TV o navegant per internet, acaba creant-nos un desig pel menjar perfecte que no s’adequa al real. Tot plegat obliga a empreses alimentàries a jugar als seus laboratoris per aconseguir aquella irrealitat que ens han creat.


"Digues el que menges i et diré qui ets”, la cita de Brillat Savarin descriu molt bé l’essència de la cultura del menjar d’avui. Allò que mengem, que veiem al supermercat d’una manera, descriu el que com a consumidors volem. Una manera de veure-ho és tornant a mirar una de les deu fotografies més cares de la història: 99 Cent II d’Andreas Gursky (2001). El paisatge de la gran cadena de supermercats americana "99 Cent" ho diu tot.

99 Cent II / Foto: Andreas Gursky

Però tornant a l’obra de Stewardson, aquestes representacions de ceràmica a més a més de la crítica a la cultura foodie, quina utilitat té com a peça artística per ella? A design indaba ho explica de la següent manera: Tornant del Japó on hi va estar una temporada, veia que la gent feia ceràmica per una satisfacció personal sense preocupar-se massa del significat profund que pogués tenir l’obra final.
La creació de diferents peces que un volia pel simple plaer de fer-les (i acabar-les). Aquest esperit i “manera de fer” se’l va emportar un cop va tornar a Anglaterra. Tampoc era qüestió de posar-se a fer coses sense solta ni volta, si no que volia tocar el tema de la hiperrealitat (o realitat fictícia) de la publicitat als mitjans. Aquesta recerca de la perfecció es veu plasmada a les ceràmiques que inevitablement desperten “l’apetit” al receptor. Un treball que crida l’atenció visualment i que alhora genera una crítica i inquietud, és doblement profund i interessant. No us perdeu la resta de les seves creacions al seu web o sobretot, a l'instagram.

Alice Stewardson al seu estudi / Foto: Andy Weekes

Entrades populars d'aquest blog

Milli muh de Sugar Land

Avui us presento la pitjor goma que he provat. Que déu agafi confessat fabricant d’aquestes gomes, perquè quan l’enganxin, no tindran pietat sobre ell. Aquesta forma graciosa d’una vaca, és una de les tantes que fabrica els supermercats Lidl (Lidl Stiftung & Co) sota la marca Sugar Land.


És una bomba de sucre que podeu trobar amb bosses grans acompanyada d’altres individus de goma com ara els famosos ossets o trolls, entre molts d’altres. Sincerament, aquesta la guerra dels preus baixos del super està perjudicant molt la qualitat dels productes i acabarà molt malament. Sigueu conscients d’això i abstenir-vos de menjar aquesta m*rda.


Coco Pops snack bar

Caixa de l'arròs amb xocolata

No em pregunteu perquè, però he trobat uns Coco Pops amb els textos en anglès i italià a Barcelona. Visca la globalització (bé, potser el fet que els immigrants número 1 de Barcelona són italians hi té alguna cosa a veure). La qüestió és que parlem dels populars Choco Krispies de tota la vida en format barreta per berenar o picar quan tens gana. Ja fa temps que corre pel mercat i els podeu comprar perfectament, però com que encara no tenia bloc no n’havia parlat.



La barreta és el mateix cereal que els que pots comprar en bossa per esmorzar, que a la mínima que s’hi acosta una mica d’humitat o líquid, l’arròs l’absorbeix sense pensar-s’ho. La base és d’una massa blanca que podria ser de tot menys xocolata, segur, però sabeu què, és bo. Deu portar les mil i una coses ensucrades que no recomana ningú menjar però, igual que el menjar ràpid, si no n’abuses, no té per què passar res.



Kellogg's es va fundar l'any 1898 de la ma de W.K. Kellogg i el seu…

Very bad kids de Carambar

Comença el Juny! Ja era hora. Per celebrar-ho triarem una cosa ben àcida, no tant com les que fem per aquí però prou per menjar-te la bossa sencera i acabar amb la llengua K.O.


Les podreu trobar en dues bosses diferents, amb gust de soda o amb el de fruites. Jo he triat aquest últim perquè cada vegada que em posen això de gust de soda m’emporto algunes decepcions, ho deixaré per més endavant, de moment aquest de fruites ha donat el seu resultat.


No té gaires anys de vida, si no vaig errat, Carambar va treure aquest producte a principis del 2015, unes bosses de 195 grams de cinc sabors de “very bad kids” i una dosis d’acidesa que no trobarem en els seus productes més famosos com el caramel tou Atomic. Si mai els trobeu, per mi hi podeu confiar plenament, és un bon producte que us animo a provar. Per cert, algú sap perquè la pàgina oficial d'una empresa com aquesta és la pàgina de Facebook? No és un mica cutre tot plegat?