Bol de sucre

Desconeixia l’empresa Dulsa S.A. de Pamplona (Nafarroa), que com diu la seva web, remunta el 1893, l’any que la família Unzue inicia el seu negoci d’obrador (i confiter?) a una pastisseria, fabricant-hi allà també els famosos caramels de café amb llet “Dos Cafeteras”. Anys més tard, els fills ampliarien el negoci amb torrons i gelats, fins que el 1970 neix HIT, un producte amb caixeta molt igual al Tic Tac o als Mike and Ike (que vaig comentar aquí fa temps). Aquest producte molt probablement va fer despertar l’interès de Nutrexpa (que ja no existeix) que va adquirir el 100% de l’empresa uns anys més tard. Avui dia no em queda massa clar qui en forma part i qui n’ha marxat. El que està clar és que a les nostres botigues hi ha un producte de cafè més. Caramels de café que m’agradin de debò, en tinc uns quants, però si n’he de fer servir un per valorar un producte, aquest serà sens dubte, els Kopiko . El caramel indonesi de cafè fa temps també que corre per les botigues de dolço...

Trobar la història de l’empresa Trebor no és fàcil. Després de fusionar-se amb Bassett i ambdues comprades posteriorment per Cadbury , la majoria d’informació passa per la que menciona la gran multinacional en mans, avui dia, de Mondelēz International . Però internet és gran i amb una mica de paciència es poden trobar coses. Una altra imatge de l'empresa, aproximadament també de la mateixa època que la següent. El 1907, al carrer Shaftersbury (New East End) Robertson & Woodcock decideixen apuntar-se a l’aventura de bullir sucre i fer-ne dolços. Com diuen els de Black Jack Sweets , és mentida que la marca Trebor sigui originàriament el nom d’un dels fundadors (Robert Robertson) al revés, la raó, és que la casa (masia?) on treballaven tenia ja el nom de Trebor House. La primera guerra mundial va tocar l’empresa (de fet, totes van patir un fort increment del preu del sucre…) i no va ser fins al 1920, amb l’entrada de nou personal que es va reimpulsar l’empresa i batejar l...

Caramels de mel i llimona en trobareu a punta pala, és el caramel per excel·lència en la gran majoria de països i sempre han sigut sinònim de curatius per refredats i per la tos. Amb aquestes característiques curatives i reconfortants els ven Wrigley arreu del món, especialment al Regne Unit i a la República Txeca. Diuen que tenen un farcit, a més a més de mentol, eucaliptus i vitamina C. La resta no ho qüestionaré, però el farcit ha passat molt de puntetes en aquest pack de 10 unitats. Els Lockets , són bons, però és molt probable que no en torni agafar si no és per provar un gust més estrambòtic que els de mel i llimona o fruites del bosc.

Seguim amb les actualitzacions de productes de la fira ISM d'enguany. Avui anem a Bangkok (Tailàndia), puix que és on United foods  fabrica els jellies Yoyo. És curiós que ningú hagués agafat aquest nom abans, crec que és molt adient per una empresa de caramels, dolços o de vicis en general. L'embolcall, la forma i la textura del jelly m'ha recordat molt els gummy de Kasugai , llàstima que el sabor no té gairebé res a veure, molt diferent de com el recordo. La base és gelatinosa, molt, i això potser ha influït en el seu "menjar". Com a producte però, no deixa de ser acceptable. Cal valorar sempre l'esforç que es fa per semblar-se als productes que són a dalt, crec que United pot arribar-hi si perfecciona els seus Yoyo.

Que els japonesos són rarots, ja ho hem pogut veure al llarg de totes les publicacions al bloc, el que segueixo sense entendre és aquesta fascinació per fer caramels (o dolços en general) amb sabors de begudes carbonitzades o ja més específicament de Ramune. Bé, l’empresa Senjaku no podia ser menys, i ha creat aquesta bossa de caramels amb suc de fruita concentrat (no diu el tant per cert) i cinc sabors: mango, préssec, llimona, meló i… oh, ramune! El més curiós és la forma i el disseny de la bossa, pel que fa el producte, crec que li falta una mica de tot, sobretot acidesa i sabor. Però com que ja fa temps que tinc assimilat que els productes orientals venen molt baixos de sabor (potser per llei? Per fer-los més econòmics?) ja no ho trobo tan estrany.

Una de les empreses que vaig descobrir a l’ ISM d’enguany va ser la Camille Bloch , que fabrica aquests bombons anomenats Ragusa. El nom, no té res a veure amb la ciutat Siciliana, però si amb l’antic nom llatí i italià de Dubrovnik, ciutat croata a la costa de Dalmàcia, capital d'una república sobirana (temps enrere). Segons la pàgina web, el nom va ser escollit per Rolf Bloch per “sonar bé en tots els idiomes”, no li diré pas que no, però a mi em sona més a marca d’armes que de bombons… no? Dit això, l’empresa ubicada a Courtelary (Suïssa) porta molts anys fent aquesta recepta de xocolata amb avellanes senceres (o en alguns casos, picades) i tallades de forma rectangular com marca la tradició confitera de la zona. Recordeu que no fa pas massa, comentant els Pierrot de E.Wedel , us comentava que la pasta d’avellana sorgeix davant la necessitat de produir els mateixos quilos de “cacau” amb menys cacau. Solució, afegint-hi avellanes. (Turquia és un macro productor d’avellane...

La casa Damel , originària d’Elx (País Valencià) i més coneguda pels “Palotes” fa anys (he vist que des dels vuitanta) que fan els “Snipe”, uns caramels tous de diferents sabors. Els que us ensenyo avui és de nata però n’hi ha de fruites i pastes de fruit sec com avellana o cafè. Conclusió, aquest de nata no està malament i això que a mi la nata, com la regalèssia, no em diu gairebé res. El paper és força cridaner, si bé ha canviat un parell de cops des dels seus primers dissenys, aquí podeu veure com eren abans, l’actual crec que és força millor. Com he introduït a l'inici, Damel té els seus inicis a aquesta bonica ciutat d’Alacant, una pastisseria de l’any 1860, llavors molt enfocada a la producció local. Més endavant va anar fent l’evolució lògica de tota emprenedor, fins que l’any 2008 es va unir al fabricant de snacks STI IBERICA i al 2009 va comprar Meivel (empresa de xocolara d'Algemesí) creant l’empresa gran i potent que coneixem avui. (Si voleu coses oldie...

Bon dia! Tornem al japó, que sempre hi fan coses divertides o hi fan rareses encara que no estiguin de moda… com les pastilles de sidral (una mica efervescents). Jo aquí en recordo un parell de marques que les fabricaven (barrilete? Bazoka?), que van triomfar molt (n'hi havia a cada botiga de dolços), unes pastilles petites que anaven molt bé per imitar els grans que anaven a la “ruta del bacalao” (per cert, n’hi ha una exposició al Macba de Barcelona ara mateix, sobre les rave i la contracultura musical). Doncs bé, Kasugai , que n’he parlat molt bé de les gomes en aquesta entrada, té una bossa de pastilles petites i grans amb cinc sabors diferents: maduixa, meló, raïm, taronja i llimona. Tots trobo que són fantàstics, divertits i per compartir. Si bé, la pega és que et deixa la llengua feta un nyap i després no hi ha manera de menjar quelcom decent fins al cap d’una bona estona.

Recent tornat de Colonia, on aquests dies ha tingut lloc un cop més, la fira ISM (recordeu l'edició del 2013 i 2014 ). Us presento un producte de la casa Lotte , l’única més coneguda per la meva part que estaven a la fira. Ja sabeu que no sóc massa de xiclets, m’ensumo que cada vegada s’intenta guanyar més diners amb el mateix preu i això clarament perjudica el producte. No s’explica que durin tan poc els d’ara… No és el cas però, d’aquest xiclet de pruna japonesa . Un xiclet suau i molt dolç, lluny dels “refrescants” i “tropicals” que trobem per aquí. En mastegar-lo, és on noto la diferència significativa: acumula bombolles a dins, fet que fa que es faci més gran a la boca i creant molta salivera (això, no se si és positiu o negatiu, però a mi tanta salivera tampoc m’agrada). Poc més de 15 minuts mastegant, la goma ja perd el seu sabor, el llenço i em queda el consol de uns bons 20 minuts de sabor de pruna molt dolça a la boca i a la gola. El paquet, està format pe...

Quan segueixes molts blogs de dolços, n’hi han que et vénen moltes ganes de provar tu també. Són productes “you must take before you die” i això és el que m’he espavilat a fer. No són gaire habituals als asiàtics de per aquí, però per sort, a Barcelona n’hi ha uns quants i així és com n’he aconseguit un. Els caramels, van en una caixa del pitjor cartó que hàgiu vist mai, una mena de pasta grisa que és incapaç de protegir res. A sobre, porta imprès una estètica força pre-comunista. Desconec si està fet a propòsit o no. Crec que sí. Vaja, ho vull creure. Com el seu germà Botan Ame (que vam comentar aquí ) el paper es pot menjar. El segon, perquè el primer és un cel·lofan de plàstic. El sabor no us sabria dir què era. He llegit que pot ser taronja, uf, us ben asseguro que deuen ser taronges de Beijing. De València o Califòrnia segur que no. (Edito: la Wikipedia diu que porta llimona i taronja a parts iguals). Oh, però porten un adhesiu gratis! Aquesta tècnica és extremada...

Ahir va acabar la fira anual de confiteria, snacks i altres productes salats i dolços que no se com anomenar. L'ISM porta quaranta-cinc edicions celebrant-se i és, des de fa temps, referent indiscutible del sector. Com cada any, pujaré un seguit d’imatges, de la fira començant pels pavellons de països i acabant amb alguns stands de marques que hem comentat en aquest bloc. No pujaré tot el que tinc perquè no acabaríem mai. Productes interessants els aniré comentant durant els pròxims mesos, no us creieu que podré comentar gairebé res, cada vegada hi ha menys per agafar (encara que diguis que tens un bloc). Aquest any, i per sorpresa meva, Turquia va tornar a ser el país convidat a la fira. Curiosament, el 2013 tenia uns stands que feien caure a terra, dos anys després han fet un canvi brutal, un rosa pàl·lid i un univers gràfic creat per Saffron Brand Consultants , molt encertat per part meva. Aviam quan en pendrà nota Espanya i elimina el coi de "traç dels pebrots" ...