Bol de sucre

Abans-d'ahir parlàvem de balsàmics i avui ja tinc el coll fet un nyap, però ha sigut menys greu perquè tinc molts caramels de mel i llimona per ensenyar. Tot delicatessen de la fira ISM 2016 . Una d’aquestes és el caramel de mel Verquin . Alguns potser no ho recordeu perquè fa molt de temps, però fan coses molt interessants aquesta empresa francesa. Una d’elles, uns cubs de goma quadrats recoberts de xocolata, els FWI . Potser el nom no va ser el més adequat. No, definitivament el nom pot haver matat el producte definitivament. I els de mel? Doncs molt bons. És curiosa la forma de l’abella al caramel, el seu relleu i el color natural (ho posa a la bossa) que té. Quasi sembla una gemma d’aquestes que venen a les parades de “bruixeria” (si, aquestes coses malauradament existeixen) com a amulet o pedra per a ouija. Vaja, que si no ho compares amb alguna cosa, és un caramel d’allò més bo. Només que no va farcit com els que acostumem a tenir aquí, i es nota cap al final, quan...

Que els japonesos són rarots, ja ho hem pogut veure al llarg de totes les publicacions al bloc, el que segueixo sense entendre és aquesta fascinació per fer caramels (o dolços en general) amb sabors de begudes carbonitzades o ja més específicament de Ramune. Bé, l’empresa Senjaku no podia ser menys, i ha creat aquesta bossa de caramels amb suc de fruita concentrat (no diu el tant per cert) i cinc sabors: mango, préssec, llimona, meló i… oh, ramune! El més curiós és la forma i el disseny de la bossa, pel que fa el producte, crec que li falta una mica de tot, sobretot acidesa i sabor. Però com que ja fa temps que tinc assimilat que els productes orientals venen molt baixos de sabor (potser per llei? Per fer-los més econòmics?) ja no ho trobo tan estrany.

Al febrer de l’any passat comentava un producte… un fudge sense sucre força dolent dels que havia provat fins llavors: els GoLightly . No se si ara els trobaria millors, però no n’he vist més per aquí així que els havia oblidat completament. Perquè parlo d’ells si ja farà quasi tres anys d’aquella experiència? Doncs perquè Hillside candy són els fabricants dels “Go Naturally” uns caramels orgànics fabricats a Estats Units. Segons la web, puc trobar els caramels durs i orgànics amb les següents aromes: poma, cirera, mel, mel i llimona, gingebre (moltes ganes de tastar aquests!), magrana, mango amb un toc de mentol i sang de taronja (a saber què coi vol dir aquest últim… no podien posar “juice” com tothom?). La bossa que he comprat, però, conté els sabors més clàssics: Poma, llimona, magrana i cirera. De cirera, com els Geriovit Plus de Gerió no trobareu pas res millor, però el de magrana, m’ha flipat molt. Quina delícia déu meu, només per aquest val la pena provar-los! A es...

Avui parlarem d’uns caramels sabor toffee de llet (intraduïble a dulce de leche per alguns, bromes a part). Lutti és la primera marca de confiteria de Bèlgica i la segona a França i de les que han crescut més durant aquests últims 4 anys. Especialitzada en caramels tous de fruites, gomes i confites, els toffees són el producte estrella que exporta a la majoria de països europeus. Si bé, aquest caramel deixa bastant a desitjar. Poc sabor de llet cremada i a mi no m'han posat farcit a cap dels dos! Si bé, pel costat positiu, crec que per mida és una bona peça, ni massa gran ni massa petita i m'ha agradat el detall de la marca al caremel, el sabor però, sempre serà més bo que aquell cony de Walkers . Lutti inclou marques com Surffizz, Arlequin i Bubblizz, i des de l’any 2011, totes elles (inclosa la Lutti) pertany al gegant alemany Katjes Fassin GmbH , propietari també de Granini, Sallos (que ja vam comentar al bloc aquí ), Ahoj Brause i Gletscher Eis. Pel que fa...

Feia temps que no posava una entrada friki al bloc. Aquesta vegada ho faig recuperant un capítol del 2008 del tan enyorat programa Silenci? . El capítol presentava el treball sobre dolços del fotògraf Craig Kanarick, en faig una còpia: El fotògraf Craig Kanarick segurament és de la mateixa opinió. Tones de xuxes, fantàstiques composicions de llaminadures, piles i piles de xiclet... benvinguts al món del sucre a les parets, el món de Kanarick, que ha convertit en realitat el somni de tot nen i el de més d'un adult. Ara ja podem tenir l'imperi del sucre a les parets de casa gràcies a la sèrie de fotografies Eye Candy. Kanarick és un senyor que s'ha proposat fer bavejar a mig món amb aquest projecte, a còpia de retratar paquets de picolandia, palotes i regalèssia vermella. O sigui que ja podeu retirar del passadís el póster de Todo sobre mi madre , la portada del Goo de Sonic Youth del menjador, el cartell de Blow Up d'Antonioni o la foto d' Audrey Hepbur...

Mèxic és una font de dolços impressionant, em refereixo a dolços més tradicionals que s’elaboren a mà, un per un, i que és obra de pastissers i flequers que venen en petites quantitats. Aquest fet contrasta el poc visible que és el dolç més industrial, el que arriba a les masses i que es consumeix per impuls. De la rosa , és la que mou Mèxic, ho dic perquè ja he menjat forces coses seves, i de moment, no he tingut males experiències (i espero no haver-ne de tenir, vaja). De tots els productes que fabriquen (de caramels a barres de xocolata, passant per piruletes, gomes i fruits secs) us he volgut parlar del caramel de pinya, per… efectivament, l’embolcall! I és que per, coses de la vida, he aconseguit dos papers diferents de la marca, un que fa pinta de ser més antic, senzill i amb un aire naïf, mentre l’altre abusa de la fotografia, degradats i tipografies “fantasia”. Tots dos, tenen el mateix caramel dins, bo, senzill i amb un farcit de pinya espectacular. Si sou...