Bol de sucre

Bombons de xocolata a principis d'una primavera estiuenca i final d'un hivern inexistent. Però com sabeu, la xocolata ja no té una temporada fixada, si bé a l'hivern se segueix consumint a grans quantitats, a l'agost si ens conviden a uns bombons, no diem pas que no. El licor de cirera amb el que està farcit aquest bombó és molt bo, i sobretot molt dolç, punt que em permet dir que és fins i tot, una mica embafador. Si teniu problemes de sucre, potser convindria apartar aquest dolç, de moment. La xocolata per altra banda, no en tinc una valoració tan positiva com el farcit, l'he trobat faltat d'amargor que m'hauria anat de perles per contrarestar el farcit (o el farcit estava passat de volada i no hi havia prou cacau, qui sap. Jo ja el tinc coll avall). El seu embolcall tan clàssic i típic en aquests productes es caracteritza per unes simples cireres i el logotip de l'empresa: ni ingredients, ni contacte, ni res d'això... no se fins a quin punt...

Avui uns dolços molt macos per la textura de la goma, els colors crema que tenen i sobretot, per la forma. És una col·lecció que fabrica la marca japonesa Senjaku (al bloc ja n’haviem parlat amb els caramels estrellats , els recordeu?) on hi figuren les petjades de diferents animals. En aquest cas, estaríem parlant d’un gat. Per cada animal de la col·lecció hi ha un sabor diferent, el gat té gust de cirera mentre que altres animals porten gustos com pinya, gerds o maduixa. (Sabors, de moment, força populars). Això si, totes les petjades tenen la mateixa forma, de manera, que solen ser animals força similars… no busqueu petjades de gallina, per entendre’ns, tot i que segur que un dia arribaran… Com deia al començament, trobo una goma molt bona, molt suau i que en mastegar, es trenca amb facilitat. El sabor no sembla tan suau com altres productes japonesos, però com que ja fa un temps que m'he acostumat a aquesta deficiència de gust, doncs ja ni me n'adono. La conclus...

Avui anem a Mèxic. No en parlem gaire i també tenen un bon grapat de dolços mítics i boníssims (com els de pinya  farcits, de la mateixa marca o les recents piruletes de cajeta ). El cas d’avui, la piruleta Jumbo , seria més aviat del segment de productes mítics i famosos, aquells que ajuden a entendre la fama d’una marca com De La Rosa . Així, tal qual. Els que no coneixeu la piruleta Jumbo , per fer-vos-en una idea ràpida… serien els Kojak , que a mi personalment ni fu ni fa. Vull dir que n’he menjat perquè els trobes a tot arreu (fins i tot a la sopa), i al final, és el sabor de piruleta de cirera de sempre. Les Jumo, també porten xiclet a dins, però no pas en aquest cas… si no m’han enganyat. Visualment, per fora, quan el chupa està embolicat no és res extraordinari, el paper dels Chupa-Chups li dóna mil voltes, però precisament aquest “low cost” que desprèn el paper és el que li dóna un “aire màgic”, el contrari del kawaii japonès que moltes vegades ens atrau perq...