Bol de sucre

Avui tornem a Girona, aquesta ciutat que no se si us ha quedat clar, hi han gravat escenes de la sisena temporada de la sèrie Joc de Trons . No en sabíeu res oi? És que no ho han dit gaires vegades, sort que hi sóc jo per parlar-ne en un bloc de dolços. Anem al tema. Trichoc és una neula petita que porta xocolata a la galeta i ve farcida de crema de cacau. Acompanyat amb el cafè m'ha agradat molt i n'he demanat unes quantes al cambrer per fer-ne l'entrada al bloc. El que em sembla estrany és que no n'he vist encara a les botigues i fins on puc veure a la web de Gerio , fa temps que circula per casa nostra. L'embolcall és senzill, una mini neula molt farcida (ja veieu que a la realitat, tampoc va tan carregada de xocolata) i un camp d'espigues de blat a la part inferior per reforçar l'efecte crunch que té.

Bicentury és una marca que fa temps que veig al super, no l’agafo mai perquè entra dins d’aquestes marques que potencien valors com fibra, light i baix en tot per no engreixar ni un mil·límetre el ventre. I quan un va amb bici, el que li fa falta és ben el contrari… però ençà que tinc el blog, hi paro força més atenció (així que aviso que d’ara endavant, hi poden haver entrades «dietètiques», vejam quan dura). La barreta d’avui, entra a la col·lecció Sarialís , una marca que com podeu deduir pel nom, conté un alt percentatge de fibra. Si creus que en té poc, com a novetat, hi ha la Sarialís+ , que conté multicereals i en una quantitat molt generosa. A la primera queixalada, ja començo a notar aquella xocolata insípida (carregada, aixó si, de vitamines: A, D, E, B1, B6, B9- àcid fòlic , B12, biotina i àcid pantotènic ) típica d’aquests productes i que, al revés d’alguns productes banyats de xocolata, el que salva la valoració de la barreta és aquesta massa de milti-cere...

Aquests dies els he fet una mica de llàstima a casa (mode ironia: on), i m'han portat caramels per recuperar-me... o perquè faci un post d'una santíssima vegada. Els "regalets" són aquests Softbons d'Haribo. De fet, és l'última cosa d' Haribo que esperava que em portessin, no són fàcils de trobar (per aquí) i tampoc és el producte per la qual es coneix l'empresa alemanya que té una seu a Cornellà del Terri (Gironès) des del 1985. A la bossa, no hi havia els ingredients, així que més o menys he tirat per creure'm el sabor a partir dels colors ja molt estandaritzats: el verd de poma, el groc de llimona, el taronja de taronja, el vermell de mora (maduixa no ho crec, o al menys, és molt diferent de la maduixa normal) i el blau que no us se dir què és, però és molt bo. Tot plegat ha sigut ràpid de menjar, molt ensucrats pel meu gust, i els sabors de baixa intensitat que no et deixen la llengua destrossada després de menjar-te mig quilo. (Si, és q...