Bol de sucre

Tornem a Itàlia, on abans de la seva unificació, Luigi Leone ja hi fabricava i venia els seus caramels i dolços. Entre pastilles i caramels, un altre dolç molt popular de la marca eren les gomes de fruita natural (12%). Aquestes són de la família Zodiaco (fetes amb gelificant de pectina) i segons la web, podem trobar-ne altres varietats com les Cubifruta o les de gelatina. La forma petita, com si fos un mugronet, i la textura tova i àcida li dona un sabor i gust fantàstic. Amb raó porten tants anys guanyant-se el públic italià. Jo també ho faria. El paper és un punt que m'ha fallat força, de fet, si mireu els embolcalls de jellies que apareixen el bloc, veureu que és molt difícil de trobar-ne d'acceptables. Deu ser el típic producte maleït que ningú s'atreveix a vestir adequadament. Leone potser no és tant kitsch però tampoc en puc dir coses molt positives, i menys amb el rostre aquest de la Vergine setantero . Proveu-ho i jo miraré d'aquí uns di...

Avui tornem al japó a parlar d’aquestes gomes de Morinaga . Lluny dels famosos Hi-Chew que hem parlat aquí diverses vegades o les Choco-balls de patata, les d’avui prometien ser unes delicatessen que no han sigut ni de bon tros. La bossa prometia uns cubs tendres però amb la duresa dels Hi-Chew , unes característiques que m’havia imaginat jo a partir de les escasses fotografies que vaig trobar. Dic imatges perquè de caràcters japonesos no n’entenc ni un borrall. Obert el producte, la imatge mental del producte d’en va en orris i queda substituït per una goma que suava pels sis costats. L’envàs de dins multiplicava la brillantor que tenia el daurat exterior i per rematar-ho, l’olor de poma no era gens agradable. Hi havia esperança que la textura fos increïble, màgica, quelcom diferent que no tenim aquí. Però tampoc, l’estructura airosa que tenien les gomes era clavada a les pomes que venen massa sovint als supermercats, sense suc. Tot plegat, els 37 grams de dolços més cars...

Avui torno a parlar de la japonesa Kabaya . Després de trobar-me amb uns deliciosos jellies de raïm farcits. Avui és el torn d’un mix de dos sabors que han tret sota la mateixa marca Pureral . La goma és increïblement tova i molt elàstica, mastegant s’aconsegueix trencar aquesta capa gelatinosa que té al voltant i s’allibera aquest farcit que porta. En el cas de les vermelles, es pot veure aquests puntats negres que li donen una similitud a la fruita real molt divertida. No he aconseguit descobrir de què estaven formats els dos. Fruites exòtiques segur que si, però hauré d’esperar al traductor per aclarir-me. A la web del producte, tampoc en fa cap referència a la mescla que us mostro. Al capdavall, potser és una edició limitada que no va triomfar gaire. Llàstima!

Ja tenim el divendres aquí. Avui, després d’uns dies parlant de xocolata, tornem a les gomes. Un cas curiós, com és la novetat aquesta de Fini (deu fer un any i escaig, no gaire més). S’assembla molt a les Pikotas de Dulciora , i deixaré per més endavant quina de les dues em sembla millor. De moment, les Cerezas ¡deliciosas! són molt bones, m’han agradat tot i que és producte que dura segons a la boca. És el que té ser una goma normal amb unes quantes capes de xarop (sucre?) al voltant. És el més senzill del món, però a la gent li agrada. Crec que és especialment atractiu els Crunchy Jellies que Fini ha batejat com a Punks , on podem trobar quatre sabors menys el de cirera que es ven per separat i tal com us l’he ensenyat avui. La confusió gràfica i visual amb la bola de Dulciora és molt clara. Inicialment, per Fini serà positiu perquè la gent les agafarà pensant que és la Pikota , però a la llarga, serà una tortura perquè no hauran creat cap univers visual per aque...

Hi ha productes que es fan estimar. Els asiàtics en són experts en seduir els infants occidentals amb els seus dibuixos kawaii, i els jellies Yoyo no en són cap excepció. Més conegut per ser on les nenes de Sant Cugat van de vacances, Tailàndia és seu també de l’empresa United Foods , fabricant també dels Gap (una mena de pals Mikado o Glico ) que ja en parlarem un altre moment. Els cors d’avui, tenen la mateixa gelatina que els Yoyo de taronja que vaig comentar al febrer. Aquesta vegada m’ha agradat més, doncs, el sabor era molt més bo que l’anterior. El color també és molt més viu i sí, el paper m’ha agradat més que la serietat de l’anterior. De nou, crec que és un bon producte a tenir en compte pels que sou més llaminers.

Gummy fruits neix amb la febre recent dels jellies embolicats individualment. Després d’anys amb els Gummy de Dulciora a cada botiga, ara ja tenim com a mínim tres marques que fan productes similars. (Cal sumar-hi els Softfruits de Vidal, més endavant). Per la mida, la forma i l’estat en què es trobaven, em pensava que seria una mena de gomelitas de Fiesta . I ja sabeu que l’experiència no va ser massa bona. Per sort, els Gummy fruits tenien força goma a l’interior i encara estaven tous. Els sabors són un altre tema, a pams. Dels quatre sabors principals, la taronja i la llimona són els més normals, els que m’han agradat més. En segon lloc, triaria la maduixa, que no se per quina raó, no en tenia gaire de maduixa. I per acabar, el color verd que ningú té massa clar quin sabor és però jo diria que poma… tot plegat, unes gomes de sucre i sense gluten per omplir la bossa de gomes.

Maynards ers una empresa fabricant de dolços molt potent entre Anglaterra i Canadà que posteriorment, i com hem vist amb moltes empreses d’aquest blog, han estat adquirides per d’altres més grans o més ambicioses, en aquest cas, la ja coneguda Cadbury. Posteriorment el tradicional salt a Kraft Foods i acabar sota el paraigua de Mondelēz International . La història de Maynard comença amb dos germans: Charles i Tom que comencen l’aventura de fabricació dels dolços el 1880 a la seva cuina de Stamford Hill que després la dona d’un dels germans vendrà davant mateix de la casa. L’èxit els va animar a fundar l’empresa el 1896. L’empresa va anar creixent fins que el 1990 es va fusionar amb el fabricant de regalèssia de Tottenham Bassetts i la que ja vaig comentar fa poc: Trebor . I com són aquests wine gums? Doncs pel meu gust, de les últimes gomes que agafaria per menjar dolços. La textura d’aquests són d’una gomositat tan dura i espesa que no saps si és una gelatina, un xiclet o u...

Seguim amb les actualitzacions de productes de la fira ISM d'enguany. Avui anem a Bangkok (Tailàndia), puix que és on United foods  fabrica els jellies Yoyo. És curiós que ningú hagués agafat aquest nom abans, crec que és molt adient per una empresa de caramels, dolços o de vicis en general. L'embolcall, la forma i la textura del jelly m'ha recordat molt els gummy de Kasugai , llàstima que el sabor no té gairebé res a veure, molt diferent de com el recordo. La base és gelatinosa, molt, i això potser ha influït en el seu "menjar". Com a producte però, no deixa de ser acceptable. Cal valorar sempre l'esforç que es fa per semblar-se als productes que són a dalt, crec que United pot arribar-hi si perfecciona els seus Yoyo.

Avui he vist uns caramels i gomes per casa. No se qui els ha dut, però tenen la pinta del fet que arreplegats d’algun lloc, segur. Visualment no crec que ningú de casa hagi comprat aquesta cosa tan kitsch (ep, potser si…) Al que anava. Un és una goma en forma de cor, de taronja i molt similar al Kasugai que vaig comentar fa dos anys. Al tractar-se, ambdues, d’empreses asiàtiques, la meva sensació és que són competència: tenen forma de cor, són molts cops de taronja i porten suc (i en donen constància efusivament perquè n’hi deu haver que no en porten). Bé, en comparació al Kasugai , aquest és vomitiu. Ho sento però la taronja no s’aguanta per enlloc i la textura és enganxosa i molt dura a l’inici, res a veure amb una goma gelatinosa o de pectina. L’altre producte és un caramel, de pinya, un sabor un poc comú i que m’atreia bastant provar-lo. És passable, força millor que la goma de taronja però tampoc m’ha impressionat molt. Tot plegat potser estic següent molt estricte amb...

La primera bossa d’ Haribo , se que sona un xic estrany, doncs n’hi ha a cada supermercat de Catalunya, però jo sempre he sigut més d’anar a buscar les gomes a granel. Potser per això han acabat instal·lant també als supermercats, espais destinats al pick and mix. Les Parisinas , amb una imatge molt afrancesada, són gomes normals a base de glucosa, gelatina i molt de sucre. Com a reclam diferenciador, aquestes tenen suc de fruita a partir de concentrat… un 6,9% (!) A la pàgina d’ Haribo hi consten cinc sabors: maduixa, taronja, pinya, poma i llimona. No he tingut tanta sort amb els meus 100g, cap goma de poma que m’hauria agradat moltíssim! Sols amb uns de pinya una mica dubtosos, els de llimona no gaire encertats en el sabor ni en l’acidesa i on només es salven els de maduixa perquè tenen més sabor de mora o gerd que maduixa, però igual de bons. La bossa, de totes les que té Haribo, és de les més encertades gràficament. Pel contingut, no crec que l’agafi més, hi ha gomes ...

Mai m’havien enredat tant amb tant poc. Fiesta , coneguda pels Kojak i piruletes amb forma de cor del mateix sabor (i que es mereixen una entrada aviat!) m’ha colat aquestes Gomelitas dures, seques i de dubtós sabor. Un cop de puny al fetge sense avisar. Amb l’ajuda de la pàgina web i mirant a contrallum les gomes, he anat intentant saber els sabors que tenia: de maduixa cap, de préssec tres (tot i que no n’estic segur que tingués sabor de préssec, en serio), de llimona i pinya una de cada. El millor d’ells? Cap. La peça petita i prima amb molt de paper i uns llaços excessivament llargs donen una sensació que el producte és molt residual i que en certa manera, m’estan venent gat per llebre. Només els he trobat, per pura sort a una botiga, tipus “tot a 100” a Sabadell. Potser, si els trobo visualment més atractius i tous (sobretot això: tous), els dono una segona oportunitat. De moment, es poden quedar a l’infern. Als anys 40, l’empresa Ponce Industries de la ciu...

Ja que ho he vist comentat a Candyblog i a Zomg candy , dos blocs que segueixo, i que ho vaig dir a l'entrada de l' ISM 2014 , avui em disposo a parlar de l'horrible Jelly belly de... cervesa. Reconec que l'idea és fantàstica, i ja ho va dir la Dominique Zamora a Foodbeast al 2012: el patrocini a Harry Potter va disparar la marca a fer sabors cada vegada més atrevits, sense cap mena de risc en què el sabor fos dolent perquè el furor que feia la marca en aquestes campanyes era tan positiva que valia la pena. Millor no parlem del disseny dels envasos... El problema del "daft beer" és que no té res de birra, no se si les Pabst Blue Ribbon que tant corrien a Manhattan són les que beuen a tots els Estats Units (espero que no, i que tinguin més bon gust cerveser... però haurien de tenir olor i sabor de... Hefeweizen ale . Ni de lluny.), però aquests jelly fan la mateixa olor que la samarreta que portaves el divendres de festa. Una espècie d'olor d...

Torno a les coses toves! Aquesta vegada amb un producte "Parisien" molt granota . No n'estic massa segur però fins on puc veure, el fabrica l'empresa Churruca (de Quart de Poblet a València), més coneguda pels fruits secs que no pas per gomes i dolços... (especialment les pipes! Qui no ha passat un partit de futbol menjant pipes Churruca ?) Els vaig trobar a granel, i els sabors que he trobat són: poma, taronja, maduixa (no n'estic massa segur), mora i llimona (tampoc el tinc massa clar). Val a dir que els sabors són suaus, i el dolç és llaminer però per anar picant, molt lluny dels dolços àcids que tinc el costum de comentar aquí. Però s'ha d'anar variant, no creieu? Navegant he vist que també tenen bosses, potser més endavant m'animo a comprar-ne per Munalgolosinas.com o cashgolosinas.com :D Aviso, la web es per plorar. Molt i fort. :_(

El jelly(1) és un ofici per Sam Bompas i Harry Parr, dos amics que van decidir fundar una companyia de jelly al 2007: Bompas & Parr (a la pàgina on he trobat la super-breu entrevista diuen el 2004, jo poso la que ells diuen al web .) També us podeu posar al dia a la seva pàgina de Facebook . Units per gustos similars com les gelatines alcohòliques, el menjar extravagant i la rica història de la cuina britànica, Bompas i Parr podrien ser descrits, fàcilment, com un parell de científics, arquitectes o cuiners (o tot alhora?) “Des del primer moment, ens vam posar en marxa a fundar l’empresa de jelly però aviat ens vam adonar que no ens podíem permetre (econòmicament) fer-ho amb els motlles que s’usaven antigament -els de coure- que ens hauria agradat molt”, diu Bompas “Va ser llavors com en Harry, que va formar com a arquitecte, es va adonar que podria fer servir la seva formació per fabricar motlles fent servir el CAD. Amb una impressora 3D vam descobrir que podríem fer...