Ves al contingut principal

Shinan-ji temple rock garden

Foto de la Yuichi Nakatsu, courtesia de Tomonori Saito.

No m’agrada gaire fer traduccions d’entrades d’altres blocs, però la raresa d’aquest, i la poca probabilitat que acabi a les meves mans es mereix una menció a Bol De Sucre si o si. No hi hauria de donar tantes voltes… de fet, que la idea vingui del dissenyador Tomonori Saito, ja hauria de justificar-ho tot.

Foto de la Yuichi Nakatsu, courtesia de Tomonori Saito.

Escriuen a Spoon-tamago que al Japó, els jardins amb pedres Zen són molt abundants i un recurs per a la relaxació. Els habitants de Tòquio sovint viatgen fins a Kyoto (antiga capital del Japó) només per provar com d’efectiu son els venerats jardins dels santuaris locals. Una altra manera de relaxar-se és menjant dolços japonesos. La combinació, el yin (陰) i el yang (陽), dels jardins amb els dolços nipons és el Shin-ji temple rock garden.

Foto de la Yuichi Nakatsu, courtesia de Tomonori Saito.

El nom, és completament fictici, la caixa amb sorra fina (sucre molt refinat i trinxat) i les roques (dolços amb sèsam i d’altres delícies, totalment comestibles) és una realitat.

Foto de la Yuichi Nakatsu, courtesia de Tomonori Saito.

La idea, s’ha dut a terme amb el ja mencionat Tomonori Saito i Shohei Swanda, qui juntament amb l’experiència de l’artesà de dolços japonesos Motohiro Inaba (recordeu que no és una cosa de 4 dies, ja ho hem explicat anteriorment aquí) han fet la idea del jardí Zen comestible una realitat (a l’abast d’uns pocs, val a dir…). El raspall per fer les línies i jugar, és l’única cosa que no es pot menjar. (La caixa tampoc, ostres! La caixa no!)

El treball va ser premiat pel jurat al 2012 amb el premi Midtown Tokio, a la categoria "Peace of mind".

Motohiro Inaba (dreta) a l'entrada del Wagashi Asobi. / Foto: Living-lets

Entrades populars d'aquest blog

Milli muh de Sugar Land

Avui us presento la pitjor goma que he provat. Que déu agafi confessat fabricant d’aquestes gomes, perquè quan l’enganxin, no tindran pietat sobre ell. Aquesta forma graciosa d’una vaca, és una de les tantes que fabrica els supermercats Lidl (Lidl Stiftung & Co) sota la marca Sugar Land.


És una bomba de sucre que podeu trobar amb bosses grans acompanyada d’altres individus de goma com ara els famosos ossets o trolls, entre molts d’altres. Sincerament, aquesta la guerra dels preus baixos del super està perjudicant molt la qualitat dels productes i acabarà molt malament. Sigueu conscients d’això i abstenir-vos de menjar aquesta m*rda.


Coco Pops snack bar

Caixa de l'arròs amb xocolata

No em pregunteu perquè, però he trobat uns Coco Pops amb els textos en anglès i italià a Barcelona. Visca la globalització (bé, potser el fet que els immigrants número 1 de Barcelona són italians hi té alguna cosa a veure). La qüestió és que parlem dels populars Choco Krispies de tota la vida en format barreta per berenar o picar quan tens gana. Ja fa temps que corre pel mercat i els podeu comprar perfectament, però com que encara no tenia bloc no n’havia parlat.



La barreta és el mateix cereal que els que pots comprar en bossa per esmorzar, que a la mínima que s’hi acosta una mica d’humitat o líquid, l’arròs l’absorbeix sense pensar-s’ho. La base és d’una massa blanca que podria ser de tot menys xocolata, segur, però sabeu què, és bo. Deu portar les mil i una coses ensucrades que no recomana ningú menjar però, igual que el menjar ràpid, si no n’abuses, no té per què passar res.



Kellogg's es va fundar l'any 1898 de la ma de W.K. Kellogg i el seu…

Very bad kids de Carambar

Comença el Juny! Ja era hora. Per celebrar-ho triarem una cosa ben àcida, no tant com les que fem per aquí però prou per menjar-te la bossa sencera i acabar amb la llengua K.O.


Les podreu trobar en dues bosses diferents, amb gust de soda o amb el de fruites. Jo he triat aquest últim perquè cada vegada que em posen això de gust de soda m’emporto algunes decepcions, ho deixaré per més endavant, de moment aquest de fruites ha donat el seu resultat.


No té gaires anys de vida, si no vaig errat, Carambar va treure aquest producte a principis del 2015, unes bosses de 195 grams de cinc sabors de “very bad kids” i una dosis d’acidesa que no trobarem en els seus productes més famosos com el caramel tou Atomic. Si mai els trobeu, per mi hi podeu confiar plenament, és un bon producte que us animo a provar. Per cert, algú sap perquè la pàgina oficial d'una empresa com aquesta és la pàgina de Facebook? No és un mica cutre tot plegat?