Ves al contingut principal

Sweet Saba de Maayan Zilberman


Maayan fotografiada per Jason Lewis

A finals de gener d'enguany parlava de l'Alice Stewardson i les seves creacions realistes de ceràmica. En parlava perquè amb la ceràmica hi canalitzava un manifest personal contra el menjar d'impuls (que sol ser la majoria del que comento per aquí) i ho vaig trobar molt interessant. Avui, no és l'objecte que es representa si no el material que es fa servir per donar forma a objectes quotidians.

Peçes d'art i mans fotografiades per Jason Lewis

fotografíes de Sarah Jacobs i publicades a Bussiness Insider

Una de les coses que m'ha sorprès és que algunes peces s'hi veu uns colors, o més aviat una mescla de colors, que impressionen i si no sabéssim que es tracta d'una peça feta amb sucre i colorant alimentari, pensaríem que és d'un altre planeta. No és així, Maayan Zilberman ho tenia tot pensat i calculat. Treballar com a directora creativa i dissenyadora durant quinze anys a la indústria de la llenceria diu força de la persona, la creativitat i la visió poc corrent que deu rondar pel seu cap.

Obres a mig fer fotografiades per Sarah Jacobs i publicat a Bussiness Insider

 
Zilberman treballand a l'estudi de Brooklyn. Foto de Sarah Jacobs i publicat a Bussiness Insider

La història de Zilberman però, comença quan la família es trasllada d'Israel a Canadà on amb el seu avi, inventaven receptes de cuina. Es nodrien dels aliments i experimentaven amb ells. Aquesta influència tan bèstia que va tenir de ben jove ho ha acabat marcant al projecte actual: recordant el seu avi posant-lo al nom de l'empresa Sweet Saba (Saba vol dir avi en hebreu). Després de passar els quinze anys al món de la llenceria i fundar una marca (The lake & stars, 2007), torna al món de l'alimentació amb Sweet Saba (2015) on modela objectes del seu passat oferint a l'espectador una experiència sensorial múltiple, que no s'espera i amb un sentit de l'humor molt particular. El mes passat (i per això m'hi arribat les creacions de Zilberman a les mans) va iniciar una línia de caramels creats exclusivament per la Whitney Museum of American Art inspirada per les obres de l'exposició "Human Interests: Portraits from the Whitney’s Collection" comissariada per Dana Miller i Jennie Goldstei.

Position Series #20, 2009 de K8 Hardy

Entrades populars d'aquest blog

Milli muh de Sugar Land

Avui us presento la pitjor goma que he provat. Que déu agafi confessat fabricant d’aquestes gomes, perquè quan l’enganxin, no tindran pietat sobre ell. Aquesta forma graciosa d’una vaca, és una de les tantes que fabrica els supermercats Lidl (Lidl Stiftung & Co) sota la marca Sugar Land.


És una bomba de sucre que podeu trobar amb bosses grans acompanyada d’altres individus de goma com ara els famosos ossets o trolls, entre molts d’altres. Sincerament, aquesta la guerra dels preus baixos del super està perjudicant molt la qualitat dels productes i acabarà molt malament. Sigueu conscients d’això i abstenir-vos de menjar aquesta m*rda.


Coco Pops snack bar

Caixa de l'arròs amb xocolata

No em pregunteu perquè, però he trobat uns Coco Pops amb els textos en anglès i italià a Barcelona. Visca la globalització (bé, potser el fet que els immigrants número 1 de Barcelona són italians hi té alguna cosa a veure). La qüestió és que parlem dels populars Choco Krispies de tota la vida en format barreta per berenar o picar quan tens gana. Ja fa temps que corre pel mercat i els podeu comprar perfectament, però com que encara no tenia bloc no n’havia parlat.



La barreta és el mateix cereal que els que pots comprar en bossa per esmorzar, que a la mínima que s’hi acosta una mica d’humitat o líquid, l’arròs l’absorbeix sense pensar-s’ho. La base és d’una massa blanca que podria ser de tot menys xocolata, segur, però sabeu què, és bo. Deu portar les mil i una coses ensucrades que no recomana ningú menjar però, igual que el menjar ràpid, si no n’abuses, no té per què passar res.



Kellogg's es va fundar l'any 1898 de la ma de W.K. Kellogg i el seu…

Very bad kids de Carambar

Comença el Juny! Ja era hora. Per celebrar-ho triarem una cosa ben àcida, no tant com les que fem per aquí però prou per menjar-te la bossa sencera i acabar amb la llengua K.O.


Les podreu trobar en dues bosses diferents, amb gust de soda o amb el de fruites. Jo he triat aquest últim perquè cada vegada que em posen això de gust de soda m’emporto algunes decepcions, ho deixaré per més endavant, de moment aquest de fruites ha donat el seu resultat.


No té gaires anys de vida, si no vaig errat, Carambar va treure aquest producte a principis del 2015, unes bosses de 195 grams de cinc sabors de “very bad kids” i una dosis d’acidesa que no trobarem en els seus productes més famosos com el caramel tou Atomic. Si mai els trobeu, per mi hi podeu confiar plenament, és un bon producte que us animo a provar. Per cert, algú sap perquè la pàgina oficial d'una empresa com aquesta és la pàgina de Facebook? No és un mica cutre tot plegat?