Bol de sucre

Avui he recordat que no he fet cap entrada parlant de Donuts , o com es digui aquesta pasta que te un forat al mig. Algú l'anomena d'alguna altra manera? O a vegades us surt "rosquilla", sense voler, amb la veu de Homer Simpson ? La culpa de què hi pensi la té l'artista americana Kate Longmaid , graduada per la universitat de Michigan i pintora d'un figurativisme que recorda molt les taques de llum de Joaquim Sorolla , el meu artista valencià preferit (quin geni companys !). Encara que la seva obra figurativa tingui moltes subcarpetes on tracta diferents temes, jo personalment, i per seguir el temari del bloc, en destaco la part dels dolços, un element efímer com poden ser les flors o els bodegons de menjar més clàssics. Segons l'artista: les pintures de natura morta són un reflex de la naturalesa transitòria de vida i la bellesa.

Avui una raresa més, ja veieu que aquest mes n'he posat les piles, i és que m'estic trobant cada cosa... que déu ni do. El que us ensenyo avui no m'agrada, però existeix un públic que li encanta i fins i tot, el compra. No ho entenc i crec que em costarà molts anys entendre-ho. Avui és el torn de la Mary Jo , una aficionada a la costura i l'artesania que ha portat les seves peces toves al món de l'escultora. No és el primer cop, ni el segon que es porta el concepte tou o líquid a l'escultura, però m' impressiona quan aquest arriba al menjar i sobretot, quan el material i els colors amb què està fet són antinaturals i sorprenents respecte a l'objecte original a què han estat inspirades les obres. Gelats, pastissos, galetes o piruletes són alguns dels exemples que podeu trobar al seu web. Com a la seva biografia menciona, una clara referència a l'escultor suèc Claes Oldenburg hi és, segur, només que el resultat final no hi ha per on ag...

Emily Blincoe és una fotògraf que ha de viure amb les seves imatges escampades per tot arreu però que rarament la citen a peu de pàgina. Ha de ser una tortura. Nascuda i crescuda a Austin (Texas, USA) avui veurem alguns exemples de com ordenar per colors els dolços.

Sabeu aquell bombó que queda a la caixa perquè porta alguna cosa o una altra que no agrada a ningú? Doncs crec que l' Elsa Lambinet (1987), una jove dissenyadora francesa, ha trobat una solució: donar els bombons "desmuntats" i que cadascú els munti a la seva manera. Si, Ikea definitivament ha arribat a l'alimentació. El projecte s'ha batejat amb el nom de "Sweet Play" perquè bàsicament et poses a jugar amb el menjar, a provar combinacions per finalment, menjar-lo. L'aspecte final dels bombons em recorden les càmeres Polaroid . Bé, potser no tant. La culpa és del Dimarts. Paraules de la pròpia dissenyadors a Dezeen confirma la focalització del menjar com a joc experimental. Hi ha una llibertat de combinacions però força controlada: hi ha tres tipus de xocolata, la negra amb un forat, només tolera que se la barregi amb fruita mentre que la xocolata amb llet al tenir una superfície superior més generosa, permet col·locar-hi nous o altres...

Maayan fotografiada per Jason Lewis A finals de gener d'enguany parlava de l' Alice Stewardson i les seves creacions realistes de ceràmica. En parlava perquè amb la ceràmica hi canalitzava un manifest personal contra el menjar d'impuls (que sol ser la majoria del que comento per aquí) i ho vaig trobar molt interessant. Avui, no és l'objecte que es representa si no el material que es fa servir per donar forma a objectes quotidians. Peçes d'art i mans fotografiades per Jason Lewis fotografíes de Sarah Jacobs i publicades a Bussiness Insider Una de les coses que m'ha sorprès és que algunes peces s'hi veu uns colors, o més aviat una mescla de colors, que impressionen i si no sabéssim que es tracta d'una peça feta amb sucre i colorant alimentari, pensaríem que és d'un altre planeta. No és així, Maayan Zilberman ho tenia tot pensat i calculat. Treballar com a directora creativa i dissenyadora durant quinze anys a la indústria de la llence...

Avui recupero l’espai de rareses, aquest lloc on acostumava a pujar sabors estranys però que amb el pas del temps, el que és estrany esdevé “normal”. El que m’agrada fer més però, és presentar-vos Kunstfood i el que l’envolta, avui, el torn de l’artista anglesa Alice Stewardson . De Bristol , m’arriba l’obra d’aquesta jove ceramista que ja ha rebut elogis de totes bandes (mai se’n reben suficients en el món de l’art, creieu-me) i entre els quals m’hi vull afegir immediatament. Les imatges que veieu, són ceràmiques en forma, aspecte i mida dels dolços originals. Profiteroles, macarons o galetes (Chips Ahoy?) de ceràmica, brutal. Segons Stewardson, el projecte qüestiona la hiperrealitat dels aliments a la publicitat. Aquelles hamburgueses del Mc Donalds que sembla tres vegades més gran que el que t’acaben posant a la safata en seria un exemple, però no s’acaba aquí: els anuncis de Florette (o similars) amb aquell verd que sembla un vestit de l’ Agata Ruiz de la Prada ? No us ...

Feia temps que no parlava de rareses. De fet, era el que en un primer moment em va motivar a fer el bloc, poder tocar altres temes que no sigui exclusivament parlar de productes de confiteria, dolços o snacks. Avui rescato un tema que tenia en quarantena: l’obra de la Monica Cook . L’artista americana porta molt de temps pintant retrats (però alerta també amb les seves escultures i fotografies!), i bona part d’aquest temps ha sigut per pintar-se ella mateixa. Pot semblar egocèntric, però al cap i a la fi, si un vol ser artista figurativista, què millor que pintar-se a un mateix? Així ho va començar fent fins que una cosa va portar a l’altra i es va veure immersa en un procés de re-familiarització. (La veritat és que no se com agafar-me aquesta paraula, però posem pel cas que vol dir: tornar a mirar-se un mateix amb uns altres ulls). D0aquesta manera comencen aparèixer animals i menjar a la seva obra. I ja en unes altres (no tant esteses) un seguit de personatges que participe...

Fa molt de temps que tinc abandonat l’apartat de rareses. És el que té rebre productes a mesura que el bloc es fa més conegut (gràcies a vosaltres, lectors, gràcies!). Avui és el torn del fotògraf Jonpaul Douglass que des de Los Angeles ha creat una nova manera de veure les pizzes. El fenomen s’ha estès per Instagram , una plataforma que fa servir molt i permet publicar instantàniament, allò que mengem o hem vist a una botiga. A Boldesucre també la fem servir, ho podeu veure aquí … però no ens desviem del tema. El projecte fotogràfic d’en Douglass es diu Pizza in the wild (clara referència a la pel·lícula Into the wild ? És probable) i segons Hellogiggles , les pizzes són de Little Caesars . “Pizzes pels puestus” és com algun friki català ho hauria anomenat, per sort, encara no ha sortit (la pizza no és pas gaire nostrada, i els anuncis de Casa Tarradellas no ha fet més que prolongar aquest "ecs" cap a elles). Podeu veure la galeria de projectes d’en Jonpaul D...

Un món de sucre, molt de sucre on no existeixi la diabetis. O almenys, on no hi puguis quedar de la gana que fa venir… Will Cotton és un artista plàstic nascut el 1965 a Melrose, un petit poble de Massachusetts. Després de passar per la New York Academy of Art, s’hi va quedar i va començar una carrera com a pintor figuratiu, transformant el món en un gran parc temàtic de dolços. Si en Willy Wonka mai hagués existit, ell seria la seva mà dreta. "Cabin" 1998 "Trailer" 1998 He fet una selecció de les pintures que va fer el 2012 i que ha exposat recentment a la galeria Dorsky de Long Island (Nova York) sota el títol: Homeland [IN]Security: Vanishing Dreams , comissariada per Margaret Mathews-Berenson. Alerta, veure les següents pintures fan venir molta gana. "Cotton candy queen" 2012 "Landfill" 2012 "Nut house" 2012 "Trash pile" 2012