Avui recupero l’espai de rareses, aquest lloc on acostumava a pujar sabors estranys però que amb el pas del temps, el que és estrany esdevé “normal”. El que m’agrada fer més però, és presentar-vos Kunstfood i el que l’envolta, avui, el torn de l’artista anglesa Alice Stewardson.
De Bristol, m’arriba l’obra d’aquesta jove ceramista que ja ha rebut elogis de totes bandes (mai se’n reben suficients en el món de l’art, creieu-me) i entre els quals m’hi vull afegir immediatament. Les imatges que veieu, són ceràmiques en forma, aspecte i mida dels dolços originals. Profiteroles, macarons o galetes (Chips Ahoy?) de ceràmica, brutal.
Segons Stewardson, el projecte qüestiona la hiperrealitat dels aliments a la publicitat. Aquelles hamburgueses del Mc Donalds que sembla tres vegades més gran que el que t’acaben posant a la safata en seria un exemple, però no s’acaba aquí: els anuncis de Florette (o similars) amb aquell verd que sembla un vestit de l’Agata Ruiz de la Prada? No us sembla un excés de manipulació visual que passat l’anunci una quantitat desmesurada de vegades per la TV o navegant per internet, acaba creant-nos un desig pel menjar perfecte que no s’adequa al real. Tot plegat obliga a empreses alimentàries a jugar als seus laboratoris per aconseguir aquella irrealitat que ens han creat.
"Digues el que menges i et diré qui ets”, la cita de Brillat Savarin descriu molt bé l’essència de la cultura del menjar d’avui. Allò que mengem, que veiem al supermercat d’una manera, descriu el que com a consumidors volem. Una manera de veure-ho és tornant a mirar una de les deu fotografies més cares de la història: 99 Cent II d’Andreas Gursky (2001). El paisatge de la gran cadena de supermercats americana "99 Cent" ho diu tot.
Però tornant a l’obra de Stewardson, aquestes representacions de ceràmica a més a més de la crítica a la cultura foodie, quina utilitat té com a peça artística per ella? A design indaba ho explica de la següent manera: Tornant del Japó on hi va estar una temporada, veia que la gent feia ceràmica per una satisfacció personal sense preocupar-se massa del significat profund que pogués tenir l’obra final.
La creació de diferents peces que un volia pel simple plaer de fer-les (i acabar-les). Aquest esperit i “manera de fer” se’l va emportar un cop va tornar a Anglaterra. Tampoc era qüestió de posar-se a fer coses sense solta ni volta, si no que volia tocar el tema de la hiperrealitat (o realitat fictícia) de la publicitat als mitjans. Aquesta recerca de la perfecció es veu plasmada a les ceràmiques que inevitablement desperten “l’apetit” al receptor. Un treball que crida l’atenció visualment i que alhora genera una crítica i inquietud, és doblement profund i interessant. No us perdeu la resta de les seves creacions al seu web o sobretot, a l'instagram.
De Bristol, m’arriba l’obra d’aquesta jove ceramista que ja ha rebut elogis de totes bandes (mai se’n reben suficients en el món de l’art, creieu-me) i entre els quals m’hi vull afegir immediatament. Les imatges que veieu, són ceràmiques en forma, aspecte i mida dels dolços originals. Profiteroles, macarons o galetes (Chips Ahoy?) de ceràmica, brutal.
Segons Stewardson, el projecte qüestiona la hiperrealitat dels aliments a la publicitat. Aquelles hamburgueses del Mc Donalds que sembla tres vegades més gran que el que t’acaben posant a la safata en seria un exemple, però no s’acaba aquí: els anuncis de Florette (o similars) amb aquell verd que sembla un vestit de l’Agata Ruiz de la Prada? No us sembla un excés de manipulació visual que passat l’anunci una quantitat desmesurada de vegades per la TV o navegant per internet, acaba creant-nos un desig pel menjar perfecte que no s’adequa al real. Tot plegat obliga a empreses alimentàries a jugar als seus laboratoris per aconseguir aquella irrealitat que ens han creat.
"Digues el que menges i et diré qui ets”, la cita de Brillat Savarin descriu molt bé l’essència de la cultura del menjar d’avui. Allò que mengem, que veiem al supermercat d’una manera, descriu el que com a consumidors volem. Una manera de veure-ho és tornant a mirar una de les deu fotografies més cares de la història: 99 Cent II d’Andreas Gursky (2001). El paisatge de la gran cadena de supermercats americana "99 Cent" ho diu tot.
99 Cent II / Foto: Andreas Gursky
Però tornant a l’obra de Stewardson, aquestes representacions de ceràmica a més a més de la crítica a la cultura foodie, quina utilitat té com a peça artística per ella? A design indaba ho explica de la següent manera: Tornant del Japó on hi va estar una temporada, veia que la gent feia ceràmica per una satisfacció personal sense preocupar-se massa del significat profund que pogués tenir l’obra final.
La creació de diferents peces que un volia pel simple plaer de fer-les (i acabar-les). Aquest esperit i “manera de fer” se’l va emportar un cop va tornar a Anglaterra. Tampoc era qüestió de posar-se a fer coses sense solta ni volta, si no que volia tocar el tema de la hiperrealitat (o realitat fictícia) de la publicitat als mitjans. Aquesta recerca de la perfecció es veu plasmada a les ceràmiques que inevitablement desperten “l’apetit” al receptor. Un treball que crida l’atenció visualment i que alhora genera una crítica i inquietud, és doblement profund i interessant. No us perdeu la resta de les seves creacions al seu web o sobretot, a l'instagram.
Alice Stewardson al seu estudi / Foto: Andy Weekes
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada