Bol de sucre

Avui he recordat que no he fet cap entrada parlant de Donuts , o com es digui aquesta pasta que te un forat al mig. Algú l'anomena d'alguna altra manera? O a vegades us surt "rosquilla", sense voler, amb la veu de Homer Simpson ? La culpa de què hi pensi la té l'artista americana Kate Longmaid , graduada per la universitat de Michigan i pintora d'un figurativisme que recorda molt les taques de llum de Joaquim Sorolla , el meu artista valencià preferit (quin geni companys !). Encara que la seva obra figurativa tingui moltes subcarpetes on tracta diferents temes, jo personalment, i per seguir el temari del bloc, en destaco la part dels dolços, un element efímer com poden ser les flors o els bodegons de menjar més clàssics. Segons l'artista: les pintures de natura morta són un reflex de la naturalesa transitòria de vida i la bellesa.

Celebrem un doublepost amb un tartufo bianco de la casa Viginia (alerta, no confondre amb els Virginias de Tarragona). Aquesta marca històrica italiana, és el símbol de la qualitat i refinament de l'elaboració de postres i pastissos des del 1860 , dubto que trobeu millor ambaixador dels confits i dolços italians que aquest. El que va donar renom a la marca quan a començar eren els amaretti, unes galetes avui presents a totes les regions italianes i fetes amb base de pasta d'ametlla (sucre, clara d'ou, ametlles dolces, ametlles amargues i pinyols d' albercoc ). Avui dia, aquesta gama compta amb una àmplia gamma de sabors i presentacions que no us l'acabareu mai. (No confondre els dos tipus d'amaretti, un és l' amaretto di Saronno cruixent i que es trenca més fàcilment (fa crec-crec coi) i l'altre, que s'assembla molt al massapà que rep el nom d ' amaretto di Sassello, no tan cruixent com el de Saronno , però més dolç). El tartufo...

Recordeu la Gianduia , aquella galeta amb un farcit de pasta de xocolata i avellana? Doncs avui us presento un dels productes estrella de Trias , les neules . No conec cap taula Empordanesa que no porti les neules Tiras . Si no hi ha cava i neules, no és nadal, no fotem. Segurament, per tal de desestacionalitzar la neula, s'han fet aquestes versions farcides i petites, embolicades individualment, per poder ser consumides com una galeta normal de forma cilíndrica. Ho vam veure fa poc amb amb unes de Gerió , les Trichoc , que va per aquest camí entre producte tradicional (folklòric, local, etc) i desestacionalització d'aquests. Són moltes les varietats que podeu trobar al mercat, de trias però, en trobareu cinc: el clàssic d'ametlla, el de coco, el de cafè (que recordo que el vaig provar fa temps i era boníssim), el de taronja i, com no, el de xocolata. El que desconeixia completament són els neulets i les neules sense sucre, existeixen i els he vist a la web de...

Anem a Portugal, feia temps que no en comentàvem res i ara que han fet unes bosses noves de Drops Villa sense sucre, crec que és oportú comentar un dels seus productes. Com sabeu, tota la vida el caramel ha començat per tenir això, mel, que era una manera de endolcir el paladar de manera econòmica. Bé, econòmica per qui podia, que no era sempre tothom. Però això són altres històries que no venen "a cuento". Els caramels de mel i llimona de Villa no tenen res que els pugui lligar amb els orígens, cosa que si puc fer amb altres caramels de mel que he comentat al bloc. Davant d'aquest producte portuguès, no puc fer si no, recomanar-vos de buscar una altra alternativa de mel i llimona. No és pel tacte i finor del caramel, és pel sabor. Horrible, avisats quedeu. Sweets and Sugar és, com deia, una empresa portuguesa instal·lada a l’illa de Madeira. Comercialitzen sucre (sota la marca Colombo ) i dolços sota la marca Villa i Heller . Els caramels que us he mostrat a...

Life hapens in five , diu el lema de la marca. Doncs jo ja tinc els meus cinc 5 : Celsius , Evolution , Electro , Black i avui, els Cobalt . Un blau intens, de menta refrescant, per completar la primera mà de xiclets sense sucre. It's that rush of anticipation before taking a leap of faith. Butterflies when you go in for the kiss. That feeling in your... Són xiclets home! Xiclets! Com a mínim, mantenen la tendència constant de durar poc després d'el cop de sabor inicial. El preu crec que l'han baixat (no n'estic segur) i clar, nou xiclets al preu que posen... no poden ser tan ben parits. No em cansaré de repetir-ho però... una mica més cars i xiclets amb una durabilitat superior, on la goma a més a més fes molta salivera, seria espectacular. Mentrestant, veurem com alguns tipus de xiclets van acumulant pols al costat de les caixes dels supermercats.

Les galetes digestives Noglut , són, efectivament, sense gluten! Aquesta tendència a l'alça dels productes sense gluten és increïble. Fa uns anys, per coses de la feina, en vaig estar provant algunes i no m'agradaven gens. Sabors estranys, textures molt airoses o que es tornaven pastoses a la boca... una mala experiència, vaja. Però ara ha canviat moltíssim. Aquestes digestive amb cacau m'han sorprès molt, es trenquen bé, tenen un sabor acceptable i el toc de cacau permet menjar-les a gust. Una bona opció per acompanyar el café , la llet, o el que més us plagui. L'història de Santiveri és d'allò que en dius una senyora història de les que entretenen una bona estona els nanos. Un empresari tèxtil, Jaume Santiveri i Piniés , va emmalaltir per causes que els metges de llavors no sabien. Li donaven poc temps de vida, de lo cardat que el van veure. Però ell, inquiet i insistent, marxa a Wörishofen (Alemanya) on el naturista Sebastian Kneipp hi tenia...

Portem un mes molt francès, primer amb els "Very bad kids" de Carambar i la setmana passada amb les "Têtes Brûlées" de Verquin , avui, una empresa històrica que va també ha acabat en mans de la multinacional americana (que tots ja comencem a veure a tot arreu, oi?): La Pie qui Chante . Originàriament, l'empresa va ser creada el 1921 a Marsella (al sud de França), però, com diu a la Wikipedia francesa , la seva història està lligada a la confiteria fran-russa. Jo no conec l'empresa, així que narro els fets que apareixen allà que deuen ser força oficials, a parer meu. L'origen de tot plegat és un confiter de nom Emilie Cornillot, que obra un petit obrador al carrer Colbert, a Lille, especialitzada en dolços farcits. La qualitat i consistència el van catapultar a l'èxit, i el 1885 ja va obrir un altre local més gran al carrer de l'Hospital militar (sempre he dit que això de la consistència i paciència és molt important en el sector dels dolços,...