Avui tornem al Japó i tornem a parlar de Puccho, que em té atrapat en els seus grafismes als embolcalls "kawaiiistes" (mira, una paraula amb tres "i"). Si en el seu dia, el de meló amb iogurt em va captivar per l'escènica de meló que feien servir, i més tard el de super-iogurt per la cremositat i gomositat que tenia, aquest n'agafa el millor de tots dos i en treu deu peces de color ataronjat farcits d'una mena de gelatina dura encara més taronja que potencia el sabor de tot plegat a dins de la boca.
No em pregunteu sobre el sabor "tropical", no n'he pogut treure l'entrellat en cap de les peces que m'he anat menjant (són els nervis del partit Barça-Milan, segurament...). Però de cap manera hi he notat un mango, o una pinya, o una llima... res de tot plegat i potser molt de tots ells. Al cap i a la fi, és el sabor final el que compta, i aquest està molt ben aconseguit.
M'agrada el concepte de producte que té Puccho, entre cinc i deu sabors diferents a l'any. Vindria a ser l'efecte de les samarretes futboleres però pels amants dels dolços. No hi estic gaire enganxat a tenir les novetats ara mateix, però segur que m'hi enganxo a la 3, 2, 1...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada