Bol de sucre

Régal’ad , són uns caramels tous amb colorants naturals, porten gelatina de procedència animal (per aquest motiu estan prohibits en certes religions), llet condensada en pols i regalèssia entre d’altres. A les bosses de 360 grams, com les que podeu veure a la foto, hi trobareu els gustos de cirera, gerds, llimona, albercoc i maduixa (encara que també he llegit que en fan de granadina, té de préssec i poma verda). Tots els caramels tous, tipus toffee de fruites, tenen una textura tova i molt suau. Els americans en diuen “very smooooothy”, doncs això, smoothissim . Kréma va ser (encara n’és) una gran marca de la confiteria francesa, fundada el 1923 pel senyor Mollié a la ciutat de Vincennes. Més tard (1955), l’empresa es va fusionar una altra empresa confitera, també francesa: Hollywood (curiosament, aquesta fundada per un Americà que va participar al desembarcament de Normandia el 1944). Aquesta fusió fou significativa perquè poc després van aparèixer els Malabar , uns xiclets...

Al Wefag és una empresa que va iniciar la seva activitat el 1968 al barri vell de Jeddah, a l’Aràbia Saudita. Els anys successius van servir per anar creixent de mica en mica fins que van assolir un múscul que els va permetre fabricar al país per altres marques importants: Trolli , Choco Pie , Kagi i Kopiko . Però hem de recular fins fa ben poc, el 2012, on veiem una proposta amb cara i ulls pel que fa el seu mercat de piruletes. Aquí podem parlar d’aquests chupa chups amb forma de pinzell de Borgat. D’un verd elèctric que crida molt l’atenció i captiva la vista, i d’un sabor força acceptable. No és gens estrany doncs, que grans empreses hagin apostat per fabricar a la seva planta els seus productes. Ells, per la seva banda, també han aprofitat per ampliar la família Borgat en tot tipus de gomes que podeu anar veient diàriament al seu twitter .

Avui us presento la pitjor goma que he provat. Que déu agafi confessat fabricant d’aquestes gomes, perquè quan l’enganxin, no tindran pietat sobre ell. Aquesta forma graciosa d’una vaca, és una de les tantes que fabrica els supermercats Lidl (Lidl Stiftung & Co) sota la marca Sugar Land . És una bomba de sucre que podeu trobar amb bosses grans acompanyada d’altres individus de goma com ara els famosos ossets o trolls, entre molts d’altres. Sincerament, aquesta la guerra dels preus baixos del super està perjudicant molt la qualitat dels productes i acabarà molt malament. Sigueu conscients d’això i abstenir-vos de menjar aquesta m*rda.

Prop de la Universitat de Dacca hi ha una empresa de caramels, si, força al centre de la capital de Bangla Desh (aquest país de l’Àsia meridional que té una bandera com la japonesa amb el fons verd). L’empresa es diu Lima Lozence Co  i m’ha costat força trobar-ne quatre ratlles, tot i així, cap rastre d’una web o similar online. Tot i així, si teniu curiositat pels seus productes, podeu posar-vos en contacte amb bdproducts24 que en te uns quants. (Amb qualitat de foto i navegació web fregant el més malament i lamentable possible). A hores d'ara us preguntareu perquè l’he acabat comentant… fàcil, el sabor de tamarinde. Si, jo tampoc sabia el que era fins que quatre clics m’ha portat a la seva etimologia que copio directament de la Viquipèdia : La paraula "tamarinde" prové de l'àrab "tamar hind" (تمر هند), que vol dir "dàtil de l’Índia”. De totes maneres, es troba des de l’est d’Àfrica al bell mig del pacífic. Aquesta gran àrea és prou significa...

Ja fa dies que tinc ganes d’ensenyar-vos els pocs productes que encara tinc de la fira ISM d’enguany, pocs mesos de la pròxima edició que tindrà lloc de nou a la ciutat de Colònia del 31 de gener al 3 de febrer. El Toffelino cremoso de Gerió és un dels toffees de la família toffelino, que inclou uns de fruita, uns que vénen banyats amb xocolata negra (!!!) i els que us ensenyo avui, amb un toc de cacau. De forma tubular, el toffee té un relleu estrany i una allargada que obliga a fer-ne un parell de mossegades (si us el poseu tot sencer, quedareu molt golafres, doncs la peça és força gran). Però la seva textura fa honor al seu nom, és un toffee que es desfà i s’enganxa relativament poc (solen ser molt enganxosos aquests dolços, si no, proveu de menjar un mentos choco sense que s’enganxi). Pel que fa el seu gust, és molt bo: porta aquest cacau que es pot apreciar en el color, es nota quan el menges però em desagrada que tingui aquest regust tant i tant dolç. Ai aquests “p...

L’any passat us vaig presentar la multinacional Kracie i la seva gran diversificació del negoci, com sempre, nosaltres parlarem de la part dels dolços que és la que majoritàriament toquem aquí al bloc. Si l’última vegada parlàvem d’una mescla de joc (kit de pesca) i gomes  (peixos, pops i calamars) per menjar, avui veureu únicament gomes amb formes. La massa de què estan fetes és exactament la mateixa que l’última vegada, una maduixa artificial i poc accentuada que deixa bastant a desitjar. Ara ja m’apunto que de Kracie , millor evitar la maduixa. Hi ha altres sabors com poma o meló que ben segur que tenen un gust millor (val a dir que el nivell que deixa el de maduixa és fàcil de superar). Per menjar-lo, sempre podeu fer com en aquest vídeo , però jo no he tingut pas tanta paciència, els he endrapat un darrere l’altre resignat amb el poc sabor que tenen. Però com sempre, una cosa dolenta es veu compensada en una altra de molt agradable. Si, efectivament estimat lector, ...

Ja fa temps que comento coses de la casa Peccin , sempre però amb el xiclet farcit que tenen: els Nitro Feras , els Blong o fins i tot, els més sofisticats Blong3 . Mai ho havia fet però, amb els chupa chups (correctament s’escriu xucla xups , però si trobeu algú que en digui així, us en compro un gratis . A vegades sembla que ens compliquem la llengua vulguen). El Pop Boom és un chupa chup de 18 grams amb un xiclet a dins. Amb un sorprenent sabor de raïm, (crec que per això ja val la pena provar-lo!) el xiclet que porta a l’interior és d’una gomositat força acceptable. Em refereixo que estem parlant de dos productes que es poden comprar per separat i pel mateix preu d’una d’elles, ens tens dos. La durabilitat del xiclet però, no és per llançar coets. Vindria a situar-se a la línia decadent dels xiclets d’avui dia, només que cal matisar un punt en aquests casos: el chupa chup és tan gran que un cop arribats al xiclet, és força probable que un ja n’estigui una mica fart d...

Després de comentar alguns tipus de caramels Airz : els de saüc i fines herbes . Avui per fi en tinc a les mans uns que porten anís. Ja sabeu que l’anís m’agrada molt i que és un sabor força rar de trobar a altres llocs, si més no, com el coneixem aquí. Aquell anís fort que ens té acostumats la destil·leria de Badalona. Els Airz de la casa portuguesa Lusiteca porten un fifty-fifty de mel i anís, una bona combinació que el converteix en una bona opció als caramels balsàmics. Si et sembla poc, tens a més a més una petita dosi de pròpolis, que juntament amb aquesta blancor que ens té acostumats els Airz, li dóna un aire més farmacèutic. Ja ho sabeu: naturally comforting.

Com introduïa ahir, avui veiem un altre sabor d’Umaibō , el de Yakitori (やきとり): pollastreq (ocell?) a la brasa. Heu de pensar que el pollastre no el venen com aquí ni el fan com aquí a la brasa, en general, pocs són els aliments que a la taula encara conserven la morfologia de l’animal. Al Japó, la gran majoria del menjar arriba trossejat, deformat i modelat perquè sigui “apetitós” a la vista. En el cas del Yakitori, es fa amb trossos petits de carn de pollastre o de les despulles, muntats en un pinxo de bambú. També crec que us he de matisar que Yakitori , també pot voler dir qualsevol pinxo de carn, de fet, els tradicionals restaurants petits on serveixen únicament aquest tipus de menjar (i cervesa), es coneixen com a Yakitori-ya (やきとりや). Després d’haver passat pel Japó, crec que és dels millors llocs on he menjat, tot i que alguns, ens vam veure forçats a marxar, ja que no tots els yakitori-ya hi són benvinguts els forasters. El personatge popular que acompanya els paque...

Els umaibō (うまい棒) o “pal deliciós” és com un “ganchito” (Cheeto) gegant de blat de moro amb un espai buit a dins. No porta farcit, és com una patata inflada amb molts tipus de sabors: Salami, curri de pollastre, xocolata, formatge, pizza o llengua de vaca, entre d’altres. Com veieu, sabors molt típics. L’invent és japonès, produït per Riska i venut per Yaokin . Empreses japoneses que s’han encarregat de fer populars aquest tipus de snack. Pel seu volum, trobo que està molt bé, només que no atipen res. A vegades, fins i tot, fan entrar més gana quan només en tenies una mica. Què hi farem, crec que el sabor de salsa Tonkatsu valia la pena. Tonkatsu (豚カツ o トンカツ) és porc arrebossat , i que generalment consisteix en un filet o llom (escassos són les altres parts arrebossades, però no ho descarto). Al Japó, en fan molt entrepans, i són força populars (igual que a Madrit en fan de calamars a la romana). La salsa que acompanya molt sovint aquest Tonkatsu sol ser la salsa Worceste...

Avui, sense sortir dels PPCC, parlarem d’un dels productes que més m’han sorprès, sobretot, en l’aspecte de co-branding . Com alguns sabeu, el co-branding consisteix en dues marques potents, a vegades fins i tot de sectors diferents, que decideixen ajuntar-se per potenciar el valor i rendibilitat de la marca. Posem un exemple: Senseo és una cafetera creada per Philips (marca europea líder en cafeteres) i fa servir càpsules de cafè molt Marcilla . Qui hi guanya? Totes dues, fins i tot, clients de Philips que consumien altres cafès, ara ho faran amb la Marcilla per l’equivalència que és dona en la campanya de co-branding. Dit això. Què poden tenir en comú les xocolates Valor i el blat de moro fregit de Mister Corn (marca de fruits secs de la valenciana Grefusa )? Doncs un producte nou que han batejat com a Crocan (derivat “molón” de cruixent o crocanti…). La xocolata és la de Valor de sempre, d’ells m’agrada força la negra i la d’avellanes, però la de llet sempre l’havia deixat ...

Avui toca parlar de xiclets, concretament dels Twist de la casa Trident . És un producte que clarament hi ha més feina fora que a dins. Pel que fa el xiclet, ja aviso que és un farcit però no pas líquid sinó una pols sòlida molt similar a la que es podia trobar dins dels xiclets de síndria farcits de Fini. Aquesta pols interior, crec que és un potenciador de sabor o d’àcid. Alguna cosa que ajuda a recuperar el sabor que és més aviat escàs a la part externa. A més a més, en el meu cas, els xiclets no venien pintats uniformement sinó que donava la sensació que s’havien esquitxat amb un líquid (Aigua potser?, de la humitat?). Però anem a l’acudit de la caixa: Waterloomelon i un lord amb un barret tradicional que, un cop obert es pot veure com realment és un “cap d’ou”? Són aquelles coses que quan compres et deixen anar una rialla muda, un heheheh entre malèfic i calculador. D’aquestes que un es queda per ell sol, oi? Si ets dels que la batalla de Waterloo us sona xino, o u...

Després del Jelly farcit de jelly (hehehe), tornem al Japó, on us vull ensenyar uns bastonets cruixents farcits de te verd matcha. Oh, feia temps que no parlava del matcha, concretament des del Juny, amb les Oreo bits . Toppo és per Lotte el que Pocky és per Glico, però per no quedar massa evident, li van donar la volta, mai millor dit. Mentre els Pocky són uns pals de galeta banyats amb diferents sabors, els Toppo són bastons de galeta farcits de sabors. En aquest cas, de te verd. Posant èmfasi a les comparacions, en aquest cas ho veig inevitable, els Pocky són visualment més atractius que els Toppo un cop oberts de la bossa que els conté. Els primers també tenen un espai de la galeta que inevitable ment es converteix en la part inferior, mentre que tota la resta de la galeta banyada del que sigui, és la part superior. Els Toppo , són d’esperit més anàrquic i es poden agafar per on vulguis, els pots partir amb qui sigui i si ets golafre, els pots banyar tu amb el cobriment que...

Com ja vaig apuntar les primeres vegades quan parlava dels Mentos , crec que el seu embolcall individual tipus flowpack no té gaire sentit. Em refereixo que és un producte volàtil, que dura pocs segons i és inevitable menjar-ne més d’un, de manera que l’única manera de menjar-lo a gust és en paquets allargats com sempre. No crec que es pugui comparar en absolut amb el caramel o el xiclet (encara que avui dia els xiclets i la durabilitat són molt lamentables) per aquest simple fet. També, per aquesta mateixa raó, moltes vegades poso els Mentos dins el sac de productes de toffee-fruites, per la massa tova i la capacitat que té d’enganxar-se a la boca. Per gustos, és un producte que cuida els sabors, pocs són els que trobo massa amargs o extremadament dolços, de manera que són majoritàriament agradables. Aquest de “fruit”, conté una combinació de sabors suaus i agradables: taronja, llimona i maduixa (I poma? Potser m’ho ha semblat). L’embolcall l’he trobat molt més llaminer qu...

Avui he tornat a una botiga de granel a buscar algunes novetats de setembre. Com ja he dit algunes vegades al bloc, el Setembre és el mes de les novetats, dels experiments, de les proves que s’han cuinat a principis d’any i que ara es posen a prova. N’he agafat unes quantes, i aquí la primera: Fini l’he presentat alguns cops, sobretot amb productes rodons farcits (xiclets farcits bàsicament) com les Tennis balls , els Dino eggs o el Water melon . Curiosament, mantenen una rivalitat amb Vidal que a vegades, em sorprèn la capacitat i rapidesa amb què es copien els productes entre ells, fins al punt que arriba a confondre el personal (jo mateix). La qualitat no és, tanmateix, equivalent. Els plàtans o els tubs àcids , sempre he trobat millors els de Fini que els de Vidal, pel sabor, la textura i la gomositat. Avui, amb les maduixes, és quan es nota una d’aquestes diferències. Aquesta no val gairebé res, em sap greu ser tan taxatiu: molt dura, poc sabor i la rigidesa que t...